Església NOVA de Sant Joan d’Oló – Santa Maria d’Oló / Moianès

No votes yet.
Please wait...

 

 Aquesta no és una edificació d'època medieval, però la documentem en contraposició a l'església VELLA de Sant Joan d'Oló.


F O T O S


I T I N E R A R I  


Situació: A Sant Joan d'Oló, entitat de població disseminada, pertanyent al municipi de Santa Maria d'Oló, a la comarca del Bages (Barcelona).

Època: Segle XVII – (Generalitat de Catalunya). *

Protecció: BCIL - (Generalitat de Catalunya) .*

Estat: Aparenta un bon estat. No és accessible lliurament. Hem aparcat al davant.

Altres noms: Sant Joan Nou - (Generalitat de Catalunya) .*

Accés - Visitada el  11/04/2014:

Hi hem accedit procedents de l'església de Santa Creu de la Plana. Per arribar fins aquí, veure la nostra pàgina corresponent a aquesta darrera edificació.

Localització: N 41 50 50.8 E 02 00 17.0 – Altitud: 535 m.

Altres:

  • De la pàgina web de la Generalitat de Catalunya *, ens complau extreure la següent informació (Abril 2014):

“ Descripció

Església d'una sola nau, amb capelles laterals adossades seguint el model antic i més baixes que la nau central.

 L'edifici està encarat cap a migdia i és aquí on es situa la portalada d'accés. Aquesta és de mig punt amb dovelles allargades.

En un punt alt de la façana s'obre un ull de bou i una petita finestra al damunt. Al cantó nord-occ. s'alça un campanar de torre de forma quadrada amb obertures per cada costat, coronades amb arcs de mig punt.

Al llarg dels murs laterals s'obren unes petites finestres allargades.

 Adossada a l'església i pel cantó de ponent es troba la rectoria. Interiorment la nau és coberta amb volta d'ogiva. Les capelles laterals es comuniquen a través d'uns arcs de mig punt que es recolzen sobre pilars. En el seu interior es troben un conjunt de retaules barrocs, un a l'altar major, realitzat vers 1640 i un altre al lateral dret, de 1772.

Notícies històriques

Aquesta església és anomenada popularment "Sant Joan nou"; es troba prop del mas La Plana i de la capella romànica de Santa Creu de la Plana.

 Fou construïda entre el 1627 i el 1639, quan la parròquia comptava amb 26 famílies.”


* Informació extreta de la pàgina web de la Generalitat de Catalunya


  • Al davant de la façana principal de l'església NOVA hi ha un Comunidor.

  • A la pàgina web Moianès.Net es relata una curiosa història, que tot seguit reproduím:

"El Monestir de Santa Maria de l’Estany, va patir entre els anys 1362 i 1436 un període de greus tensions, que propiciarien que l’any 1395 s’incendies l’Abadia, i la comunitat marxes de l’Estany durant 41 anys. Els problemes s’iniciaren amb la compra del castell i el terme d’Oló l’any 1362.

L’ermita de Sant Joan d’Oló i sobretot el seu comunidor (*), coneixen alguns detalls d’aquesta història que ara us desvetllaré:


Desprès de la compra del castell i terme d’Oló, la comunitat de l’Estany per tal d’assegurar-se la obediència dels nous vassalls i serfs, va nomenar com a Ordinari de la Parròquia a un dels seus membres, fent retornat al bisbat al que fins aleshores, amb gran estimació per part del poble, havia desenvolupat aquesta tasca. El nou capellà era alhora representant del senyor feudal, i així com va excel·lir en la funció repressiva, va guanyar-se ben aviat l’odi dels veïns, que pregaven al bon Déu perquè posés fi a tanta ignomínia.

Era habitual [ encara que no just, val a dir-ho ], que de les collites se’n fessin tres parts, una pel senyor feudal, una pel serf, i l’altra per reservar el planter per la propera sembra; el sacerdot i nou castellà d’Oló, va establir que se’n havien de fer quatre parts: una pel senyor feudal, el Monestir de Santa Maria de l’Estany, una pel serf, una pel castellà d’Oló, i la darrera per la sembra. Les dietes ja curtes dels serfs es van escurçar una mica més encara, i en el període 3 anys, van morir fins 15 criatures literalment de fam! L’antic senyor d’Oló, va posar en coneixement de l’Abad de l’Estany aquesta situació abusiva, i la resposta de l’Abad, va ser la de donar el seu suport a les actuacions del capellà. 

Mai fins aleshores els serfs d’Oló havien patit la pràctica dels mals usos feudals; era aleshores normal, que el sacerdot visques maritalment amb una dona, a la que s’anomenava barjaula o amistançada  [ en llengua castellana, barragana ], però va ser motiu d’especial tensió el fet que el sacerdot i castellà d’Oló, es reserves el dret d’accedir carnalment en primer lloc, a la núvia desprès de la cerimònia de casament; això era el mal anomenat dret de cuixa, que  tenia el seu origen, en la cerimònia de submissió en que el matrimoni de serfs, agenollats davant del senyor feudal,  permetien que aquest els poses la cama pel damunt, en senyal clara per a ells i per a tothom que estaven per sota d’ell i l’havien d’obeir ( fins aquesta cerimònia s’havia deixar de practicar en el període anterior a la dependència de la Comunitat de l’Estany ).

A mesura que passaven els anys, l’odi dels serf d’Oló, creixia i creixia, i les pregaries a Déu perquè poses fi a aquell estat de coses - sempre al marge de l’església oficial  - van finalment obtenir el seu resultat; expliquen les cròniques que a l’estiu de 1395, va donar-se una tempesta d’excepcional virulència, amb pluja, pedra i vent, que a banda de malmetre les collites, de trencar arbres i arrasar boscos,  posava en risc cert les teulades i àdhuc les mateixes cases. Malgrat l’odi que sentien pel seu sacerdot, van anar fins a Sant Joan d’Oló on es trobava el prevere a demanar-li que per amor a Déu, intentes comunir(**) aquella tempesta. El clergue es sabia indigne i per un moment va tenir por, però la presència de la seva barjaula i d’alguns serfs li van fer confiança, i va entrar a la sagristia de l’ermita per vestir-se amb  els guarniments sacerdotals, en acabar, sota la pluja, va caminar fins al comunidor, un cop dins i quan ja tenia obert el breviari justament per les oracions que cal dir en situacions com aquella, un llamp va fulminar-lo sense tocar  els suports i el sostre del comunidor! Tot seguit la turmenta es va deturar i el sol va lluir amb tota la seva bellesa i esplendor.

El foc que va consumir el cos i l’ànima del impiu representant del Monestir de Santa Maria de l’Estany, aquell any mateix, reduiria a runes l’Abadia des d’on tant i tant dolor s’havia infringit a la bona gent d’Oló.

Val a dir que l’exercici de l’imperi que tenia el Monestir, tot el Moianès, i fins algunes poblacions que es troben lluny d’aquestes terres, van patir tota mena d’abusos. 


(*) Comunidor: Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.

(**)Comunir: Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.


Edificacions properes:  Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina. 

Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.

Altres pàgines

MAPA de situació de l'església NOVA de Sant Joan d'OLó: