Monogràfic – C O M U N I D O R S

 


Una petita mostra d'aquestes construccions

 


Què és un Comunidor ?  És una petita edificació en forma de porxo obert a quatre vents, cobert, situada prop de l’església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.

Comunir: Conjurar el mal temps amb oracions o exorcismes.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana.


Ampliem una mica més el tema. 

" El comunidor és un porxo obert a quatre vents, cobert, on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestes i pedregades tot beneint el temple parroquial i el terme amb les corresponents oracions del ritual (lectura dels Evangelis, benedicció amb la Vera Creu, aspersió amb aigua beneïda per demanar protecció divina per les collites i esplets, sobretot davant el perill de pedregada.

En l’acte ritual de conjurar la tempestat el capellà utilitza (o utilitzava) la força de la sacralitat de l’aigua beneïda, de les oracions i del propi Déu, al qui invoca.

Es comunia de la Sta. Creu de maig a la Sta. Creu de setembre."


Temps enrere vàrem descobrir una interessant pàgina que parlava dels comunidors, concretament dels de la comunitat d’Aragó.

Al tornar a visitar-la avui, amb el desig de complementar la informació de la nostra pàgina, ens trobem, pel que sembla, que l’han “comprat” uns xinesos ...

De totes maneres hem localitzat la mateixa informació, ara en una altra pàgina: www.Tiempo.com

Com que continuem pensant que és interessant el que s’hi diu, ens permetem extreure d’aquesta darrera pàgina els interessants comentaris sobre els comunidors.

Fem constar que per agraïment al desconegut emissor d’aquesta informació, la transcriurem en l’idioma original; el castellà.

Per altra banda, només copiarem la informació genèrica, obviant la de les construccions que no pertanyen a Catalunya, per mor de mantenir una mínima coherència amb el nostre objectiu de documentar edificacions de Catalunya. 

“Los esconjuraderos o esconjuraderas reciben el nombre de “Comunidors” en Cataluña.

“Las tormentas, las lluvias intensas, los rayos y truenos, y un largo etcétera tuvieron amedrentados a nuestros antepasados, sobre todo a aquellos cuyas vidas dependían directamente de la temperie.

Perder los cultivos, ganado, la casa, los bienes, etc., y, en general, el trabajo de un tiempo considerable en unos minutos por la llegada de una inoportuna tormenta, vientos huracanados, etc., tuvo que ser, y es, un hecho muy doloroso.

¿Cómo se defendían de las inclemencias del tiempo?

¿Cómo ahuyentaban a las tormentas, los rayos, granizadas y lluvias devastadoras?

No había radares, ni imágenes de satélite, no lanzaban cohetes con ioduro de plata, ni había avionetas “salvadoras”.

 La oración, los conjuros y otras actividades mágicas eran las únicas herramientas de las que disponían para luchar contra la intemperie.

 Unas veces aliados con la magia y otras con la religión, los conjuros, oraciones y ritos, mitad pagano, mitad religioso, se mezclaban entre si para alejar o mitigar el efecto de los males del tiempo.

En algunos pueblos y poblaciones se construyeron pequeñas edificaciones para “luchar” contra las tormentas realizando estas prácticas, cuyo origen estaba perdido en la lejanía de los tiempos.

Las campanas de las iglesias fueron otro de los elementos que se utilizó en la desigual lucha contra los meteoros dañinos. Pero eso es otro tema.

Lo llamativo del caso, que nos trae a cuento, es que las edificaciones de las que vamos a hablar salieron, en general, físicamente del recinto religioso donde se celebraban las misas tradicionales y por tanto estaban expuestas a los vientos y otros elementos atmosféricos.

¿Quizá para que el celebrante estuviera más en contacto con la realidad mundana y, por supuesto, con la atmósfera?

Los esconjuraderos son unas sencillas construcciones de piedra, orientadas a los cuatro puntos cardinales y cercanas al templo parroquial que servían para conjurar, desconjurar o esconxugar, los males que atenazaran al pueblo, en su mayoría en forma de tormentas.

 Estas construcciones son habitualmente cuadradas, aunque las hay también circulares, y en ocasiones tienen una cruz encima de la techumbre o dentro del edificio.

Cuando la bruxa del lugar enviaba la tormenta, repicaban las campanas, el mosén corría a refugiarse en el esconjuradero, y lanzando a viva voz las fórmulas sagradas, asperjaba agua bendita contra las nubes negras.

Hoy se conserva una de esas fórmulas que el mosén gritaba en San Vicente (Sobrarbe) :

“Boiretas en San Bizien y Labuerda: no apedregaráz cuando lleguéz t’Araguás: ¡zi! ¡zas!”

A los esconjuraderos hay que ir en día despejado…, no porque pongamos en duda su funcionamiento sino porque normalmente desde su situación podremos ver las vistas más hermosas.


La opinión de la Iglesia sobre los conjuros

La Iglesia se vio obligada a aceptar, asumir y, a veces, modificar creencias populares, a menudo enraizadas con tradiciones paganas.

 Pero lo hacía a regañadientes.

A pesar de lo usual de las prácticas del conjuro de las tormentas y de la construcción de esconjuraderos, éstas no eran bien vistas por las altas jerarquías.

En una obra de 1529, Tratado muy sutil y bien fundado de las supersticiones y hechicerías y vanos conjuros, el inquisidor fray Martín de Castañega critica la proliferación de conjuradores que “juegan con la nube como con una pelota”, “procuran echar la nube fuera de su término y que caiga en el de su vecino” y afirman falsamente convertir el granizo en agua.

 A cambio recomienda, sin demasiado éxito por lo que hemos visto, que el pueblo se congregue junto al sacerdote, rece letanías y plante una cruz frente a la tormenta.


Cómo se combatían las tormentas.

Una tormenta repentina podía arruinar la cosecha de un año.

Por eso, eran una de las principales amenazas contra la economía rural. Todos los campanarios solían contar con una campana dedicada a Santa Bárbara, abogada contra las tormentas, que se hacía sonar cuando estas se aproximaban.

También los sacerdotes recitaban plegarias y conjuros contra las tormentas, para alejarlas de los campos del pueblo.

 Los esconjuraderos surgieron con esta finalidad, aunque esta práctica podía hacerse desde los pórticos de las iglesias o desde cámaras situadas en lo más alto de los campanarios.

En todo el Pirineo hispano francés parecen encontrarse únicamente en Huesca (6 de los 9 que hay en la provincia están en el Sobrarbe), Lleida y Girona.


Los esconjuraderos como remedio contra las calamidades

Existe un documento del siglo XVIII procedente de Guaso en el que se recoge un testimonio según el cual varios vecinos habían perdido sus haciendas a causa de las tormentas y otras calamidades naturales.

 La solución para esta situación fue la construcción del esconjuradero, que, en una sociedad cuya economía dependía totalmente de la climatología, se consideraba imprescindible.

Des de aquí saludamos cordialmente a Francisco Martín León i a Ramón Pascual Berghaenel, en reconocimiento a su interesante trabajo.


Unes pàgines sobre Comunidors:




  • Los esconjuraderos- Los esconjuraderos o esconjuraderas reciben el nombre de “Comunidors” en Cataluña.


Al fil d’aquest tema, presentem ara un “curiós”relat sobre un comunidor ...

  • A la pàgina web Moianès.Net es relata una curiosa història, que tot seguit reproduím:

"El Monestir de Santa Maria de l’Estany, va patir entre els anys 1362 i 1436 un període de greus tensions, que propiciarien que l’any 1395 s’incendies l’Abadia, i la comunitat marxés de l’Estany durant 41 anys.

 Els problemes s’iniciaren amb la compra del castell i el terme d’Oló l’any 1362.

 L’ermita de Sant Joan d’Oló i sobretot el seu comunidor (*), coneixen alguns detalls d’aquesta història que ara us desvetllaré:

Desprès de la compra del castell i terme d’Oló, la comunitat de l’Estany per tal d’assegurar-se la obediència dels nous vassalls i serfs, va nomenar com a Ordinari de la Parròquia a un dels seus membres, fent retornat al bisbat al que fins aleshores, amb gran estimació per part del poble, havia desenvolupat aquesta tasca.

 El nou capellà era alhora representant del senyor feudal, i així com va excel·lir en la funció repressiva, va guanyar-se ben aviat l’odi dels veïns, que pregaven al bon Déu perquè posés fi a tanta ignomínia.

Era habitual [ encara que no just, val a dir-ho ], que de les collites se’n fessin tres parts, una pel senyor feudal, una pel serf, i l’altra per reservar el planter per la propera sembra.

El sacerdot i nou castellà d’Oló, va establir que se’n havien de fer quatre parts: una pel senyor feudal, el Monestir de Santa Maria de l’Estany, una pel serf, una pel castellà d’Oló, i la darrera per la sembra.

 Les dietes ja curtes dels serfs es van escurçar una mica més encara, i en el període 3 anys, van morir fins 15 criatures literalment de fam!

 L’antic senyor d’Oló, va posar en coneixement de l’Abad de l’Estany aquesta situació abusiva, i la resposta de l’Abad, va ser la de donar el seu suport a les actuacions del capellà. 

Mai fins aleshores els serfs d’Oló havien patit la pràctica dels mals usos feudals; era aleshores normal, que el sacerdot visques maritalment amb una dona, a la que s’anomenava barjaula o amistançada  [ en llengua castellana, barragana ], però va ser motiu d’especial tensió el fet que el sacerdot i castellà d’Oló, es reserves el dret d’accedir carnalment en primer lloc, a la núvia desprès de la cerimònia de casament.

 Això era el mal anomenat dret de cuixa, que  tenia el seu origen, en la cerimònia de submissió en que el matrimoni de serfs, agenollats davant del senyor feudal,  permetien que aquest els poses la cama pel damunt, en senyal clara per a ells i per a tothom que estaven per sota d’ell i l’havien d’obeir ( fins aquesta cerimònia s’havia deixar de practicar en el període anterior a la dependència de la Comunitat de l’Estany).

A mesura que passaven els anys, l’odi dels serf d’Oló, creixia i creixia, i les pregaries a Déu perquè poses fi a aquell estat de coses - sempre al marge de l’església oficial  - van finalment obtenir el seu resultat;

 expliquen les cròniques que a l’estiu de 1395, va donar-se una tempesta d’excepcional virulència, amb pluja, pedra i vent, que a banda de malmetre les collites, de trencar arbres i arrasar boscos,  posava en risc cert les teulades i àdhuc les mateixes cases.

 Malgrat l’odi que sentien pel seu sacerdot, van anar fins a Sant Joan d’Oló on es trobava el prevere a demanar-li que per amor a Déu, intentes comunir(**) aquella tempesta.

 El clergue es sabia indigne i per un moment va tenir por, però la presència de la seva barjaula i d’alguns serfs li van fer confiança, i va entrar a la sagristia de l’ermita per vestir-se amb  els guarniments sacerdotals, en acabar, sota la pluja, va caminar fins al comunidor. Un cop dins i quan ja tenia obert el breviari justament per les oracions que cal dir en situacions com aquella, un llamp va fulminar-lo sense tocar  els suports i el sostre del comunidor !

 Tot seguit la turmenta es va deturar i el sol va lluir amb tota la seva bellesa i esplendor.

El foc que va consumir el cos i l’ànima del impiu representant del Monestir de Santa Maria de l’Estany, aquell any mateix, reduiria a runes l’Abadia des d’on tant i tant dolor s’havia infringit a la bona gent d’Oló.

Val a dir que l’exercici de l’imperi que tenia el Monestir, tot el Moianès, i fins algunes poblacions que es troben lluny d’aquestes terres, van patir tota mena d’abusos. "


Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.