Castell de Montsoriu – Arbúcies / Selva

Rating: 1.0/1. From 6 votes.
Please wait...

 

 castell-de-montsoriu-002

Informació extreta de Vikipèdia


F O T O S


I T I N E R A R I 


Situació: Dalt del turó de Montsoriu, a 649 metres d'altitud i al límit entre el terme municipal d'Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu (La Selva) – Girona.

Època: Segle X - (Patrimoni.Gencat).

Protecció: BCIN - (Patrimoni.Gencat).

Estat: El castell de Montsoriu està considerat un dels millors exemples d'arquitectura militar d'època gòtica de Catalunya. Malmès. S'hi estan fent treballs de restauració. Les restes que hi trobem son força rellevants i denoten que era una poderosa i important edificació. No és accessible lliurament. Des del febrer de 2010 és Visitable.

El castell en l'actualitat és propietat del Consell Comarcal de la Selva, gràcies a la cessió del Sr. Josep Maria de Ribot, darrer propietari del castell, cessió que se signà davant el conseller de Cultura de la Generalitat l'estiu de l'any 1998. (Informació extreta en data 30/11/2012, de la pàgina web del castell de Montsoriu).

Altres noms:

Accés - Visitat el 27/08/2008:

Accessible per diferents itineraris, segons procedència del viatger. L'itinerari que nosaltres proposem, és el següent:

Procedents de Barcelona, i circulant per l'autopista  AP-7, prenem la sortida a Hostalric i ens dirigirem en direcció a Arbúcies, circulant primer per la carretera GI-553 i després per la GI-552. Entre el PK 7 i 8 d'aquesta darrera via, a l'esquerra, trobem un trencall amb un cartell indicatiu: Fogueres de Montsoriu i Castell de Montsoriu (41 46 07.32 02 33 10.40)

Continuarem per aquesta carretera, perfectament asfaltada,fins que en un punt situat aproximadament a uns 2800 m. des del trencall anterior, cal estar atents a localitzar a la dreta, un petit cartell de color verd, de senderisme, indicant l'inici aquí mateix del camí per pujar a peu al castell, donat que un senyal de tràfic prohibeix el pas a cotxes i  motos.

Aparquem el cotxe al voral esquerra de la carretera (41 46 50 02 32 11), on hi ha un petit espai apte per a uns pocs vehicles, i ens disposem a continuar el camí, a peu.

Durant la pujada, per una pista de muntanya en perfectes condicions,

trobarem cinc camins que marxen o bé s'incorporen al nostre, però sense que això ens dificulti la identificació de l'itinerari: cal seguir sempre pel camí de l'esquerra, i amunt.

La passejada té una durada aproximada d'uns 45 minuts, sense cap dificultat, llevat, naturalment, d'alguns costeruts  trams, i que amb moltes voltes i revolts, salva l'important desnivell del turó on està encimbellada aquesta edificació.

Les vistes des de dalt de tot, son esplèndides.

Localització: N 41 46 60 E 02 32 26 – Altitud: 649 m.

Altres:

  • De la pàgina web del Consell Comarcal de la Selva, ens complau extreure aquesta breu informació (Novembre 2012 /  A Març de 2017, comprovem que ha desaparegut aquesta informació):

“ Fortificació encastellada que exercí de centre del vescomtat de Cabrera durant tota l'edat mitjana.

 Esmentat al segle IX, les seves estructures més antigues conservades (segles X-XI) són la torre d'homenatge i el cos adossat, a més de la primitiva capella.

Del segle XII és el recinte sobirà, amb una longitud de 75 m i flanquejat per diverses torres semicirculars. Finalment, el recinte jussà, de torres rectangulars, s'estén a l'est del sobirà i té uns 15 m d'amplada.

 Els segles XIII i XIV foren d'especial esplendor i el castell adquirí l'aspecte de palau amb noves construccions, com la sala gòtica o la nova capella.

A la baixa edat mitjana va entrar en decadència a causa de diversos fets bèl·lics i l'allunyament dels vescomtes, que passaren a residir a Blanes.

Actualment és objecte d'un pla d'excavacions arqueològiques i restauracions que està recuperant el monument.”


  • De la pàgina web Pat.mapa, ens complau extreure la següent i força extensa informació (Novembre 2012):

“ Descripció

El Castell de Montsoriu, situat dalt del turó de Montsoriu a 649 metres d'altitud i al límit entre el terme municipal de Sant Feliu de Buixalleu i Arbúcies, constitueix un dels grans paradigmes de l'enginyeria militar de les darreries del segle XIII.

Actualment només són visibles les runes altives d'un antic castell palau d'època gòtica. No es tracta d'una única construcció sinó d'un important conjunt arquitectònic que engloba dins seu diverses construccions: els tres recintes concèntrics, la torre de guaita isolada o torre de les Bruixes i el poblat medieval. Cada un d'aquests conjunts té una funció diferent, i es pot englobar en un gran període de construcció i ús de les estructures, situat en època gòtica, tot i que el conjunt monumental s'anà bastint progressivament a partir del segle X.

En l'actualitat s'han fet reformes i ja es troben parts del castell totalment reconstruïdes, com és el pati d'armes cobert, amb la cisterna a sota, la torre de l'homenatge o bé la sala i la cuina del s. XIV.

El castell en si està format per tres recintes delimitats i closos per muralles: el recinte sobirà, el recinte del pati d'armes i el recinte jussà.

El castell dels primers temps formava un petit clos emmurallat de no més de 30 metres de llargada per 19 d'amplada màxima, es tractava, i encara ara, d'un castell adaptat a la topografia del turó, en forma trapezoïdal, on el punt més fort, militar i visual, de la construcció era la Torre de l'Homenatge, anomenada també torre de l'Heura, símbol de poder del senyor. Aquest petit clos, correspon al recinte sobirà, la part més antiga de construcció on la Torre de l'Homenatge és l'element característic. Es tracta d'una torre circular de 16 m d'alçada, amb planta baixa o possible magatzem, primer pis i terrat. L'accés a la torre s'efectuava per una poterna situada al primer pis, ara recuperada, d'arc de mig punt de rajol i brancals de pedra. Per accedir al terrat es fa a través d'una escala de cargol de ferro, feta recentment.

 Al sector est de la Torre se situava una petita capella castral d'estil preromànic de finals del segle X inicis del segle XI, únic exemple conegut d'arquitectura preromànica situada al Massís del Montseny i originàriament recoberta de pintures murals. Avui s'aprecien les parets, la volta i la porta d'accés.

També en aquest recinte sobirà hi ha altres elements com són habitacions i magatzems per a gra, aigua (cisternes) o aliments. És interessant també la sala gòtica, una construcció del s. XIII coberta de pedra amb arcs apuntats, actualment visibles, que s'usava com a terrat i zona de control a l'accés del recinte superior. Les portes de les diferents estances interiors d'aquest recinte són del segle XIV i presenten un arc de mig punt a l'exterior i un arc rebaixat a l'interior, se’n poden veure força exemples. Els finestrals eren d'estil gòtic amb columnetes centrals que sostenen dos capitells, totes fetes de pedra nummulítica de Girona, i dels quals no se’n conserva cap.

Entre finals del segle XII i durant bona part del segle XIII es portaren a terme unes importants obres de remodelació del primitiu castell. Aquest fet va suposar la transformació del recinte sobirà, la construcció del segon recinte del castell, amb la capella romànica i el gran pati central i el desenvolupament d'una zona de serveis situada entre el castell i la torre de les Bruixes.

 Es tracta del recinte anomenat pati d'armes. És el clos central del castell, envoltat d'una muralla i defensat per torres angulars, tres de semicirculars i dues de rectangulars. A la paret de la muralla, s'hi adossaven una sèrie de cambres que formaven la part habitable del castell, la residència dels vescomtes. Per les excavacions realitzades, se sap que les habitacions tenien la sortida al pati i s'obrien a un passadís porticat que voltava el pati descobert amb la gran cisterna central soterrada, actualment reconstruïda amb materials nous com és el formigó (fa 11,75 x 4,55 x 5 metres i té capacitat per a 268 litres d'aigua).

Aquesta cisterna és l'eix al voltant del qual es va planificar arquitectònicament la construcció del segon recinte del castell. El pati estava recobert per un enllosat de marbre de Gualba, el qual no es conserva, i el passadís amb toves de ceràmica catalana disposades en escaleta, una part de les quals sí que es poden veure.

 Però el que cal destacar d'aquest recinte, és la capella de Sant Pere de Montsoriu d'època romànica tardana, construïda entre finals del segle XII i inicis del XIII a l'angle sud-est del Pati d'Armes. Originalment estava coberta amb embigat de fusta i teules a dues vessants. Conserva una petita capella lateral dedicada a Santa Maria, on s'han descobert els bancs corredors de pedra i la marca on es situava el basament de l'altar. Al mur de la capella sí que es conserven encara les tres finestres de doble esqueixada d'estil plenament romànic.

 L'altre part destacable és la sala - menjador i la cuina que han estat totalment reformades i cobertes de nou, conservant els arcs, les obertures, els murs i un forn.

 El tercer i últim clos que forma el castell és el recinte jussà que es troba a un nivell més inferior. Es tracta d'un recinte emmurallat amb quatre torres rectangulars, de les que només en queden restes. Aquest no presenta divisions internes però és on es situa la porta d'accés al castell del segle XIII. És una porta de petites dimensions que estava defensada per una torre quadrada amb llargues espitlleres. També ha desaparegut l'escut de la família Cabrera, i el cos de guàrdia, situat damunt la porta. Com la majoria dels castells, les muralles eren recorregudes per un pas de ronda en la part més enlairada, defensat per merlets quadrangulars dels quals encara en resten alguns a la zona oest del pati d'armes.

Al segle XIV Montsoriu arribarà al seu màxim esplendor. Al llarg d'aquest segle la gran fortalesa del segle XIII dóna pas a un veritable castell - palau, fet que cal relacionar a diferents factors: per un costat un canvi important en les formes de vida quotidianes de la noblesa (molt més refinades que en èpoques anteriors), millores tècniques en la construcció i desenvolupament d'un nou estil arquitectònic (el gòtic), canvis en els sistemes de defensa (donant més importància als passos de ronda, i al replegament defensiu), i també el fet que en la primera meitat del segle XIV Montsoriu es convertí en la residència habitual dels vescomtes de Cabrera i per tant en el centre físic del poder de la nissaga.

Aquesta transformació arquitectònica de la primera meitat del segle XIV, afectà a tot el conjunt monumental, atorgant-li la complexa configuració que avui podem veure.

El castell de Montsoriu, emplaçat en una zona que també forma part del municipi d'Arbúcies, és un dels més grans i complexos del nostre país.

 El conjunt és format per un castell al cim i dos recintes de muralles a sota. La fortificació superior, feta en diverses etapes, consta d'una gran torre mestra (O), una construcció allargada on hi ha diverses cambres i dependències i una altra torre més petita (E); més a llevant hi ha algunes sales gòtiques afegides posteriorment. L'edifici més antic és la torre mestra, que actualment té una alçària de 14,60 m i un diàmetre interior de 4,35 m. Té una cambra inferior i un espai superior amb una alcària de 6,70 m. Les dues cambres són separades per una falsa cúpula i la porta d'accés a la cambra inferior és d'arc de mig punt adovellat. Aquest edifici, com la resta del conjunt, ha estat molt modificat. L'aparell és fet a base de carreus col·locats de manera irregular i gairebé sense treballar. Aquesta torre mestra ha estat datada d'abans de l'any 1000. La construcció allargada consta de tres naus, fent la central de corredor, mentre que les laterals són compartimentades. Cadascuna d'aquestes cambres tenen una porta d'arc de mig punt. Bona part de la resta de les construccions medievals potser corresponen, com les portes d'arc de mig punt, als degles XII-XIII. Les fases de construcció de tot el conjunt podrien ser: 1) construcció de la torre mestra, segurament amb una sala adossada a llevant; 2) construcció de la torre oriental i d'un edifici que les unia; 3) ampliació i reconstrucció d'aquesta dependència entre les torres; 4) obertura de portes més grans, ampliació del conjunt cap a llevant i construcció de l'escala actual a més d'altres dependències, tot això en època gòtica o potser ja en època moderna.

A partir del segle XIII es construiria tot el sistema de muralles amb torres als extrems, als angles o en llocs estratègics. Aquest clos tenia una llargada de 75 m. Tant a l'interior com al llarg de totes les parets hi ha construccions adossades, algunes clarament gòtiques. A l'angle més occidental hi havia la capella del castell i al centre una gran cisterna.

Notícies històriques

Al 1002 trobem la primera referència documental on indirectament es fa esment de l'existència d'un castell al turó de Montsoriu, esmentat com a "locum qui dicunt Monte Suriz". Es tracta d'una donació de terres que féu Giscafred al monestir de Sant Cugat, i les situa en el terme o apèndix de Montsoriu, fet que pressuposa l'existència d'un castell termenat.

Al llarg dels segles XI i XII el castell va esdevenir la seu dels vescomtes de Girona, que el tenien en alou franc o plena possessió. El primer personatge que trobem vinculat amb el castell de Montsoriu és Amat (Amati Monte Soricensis), vescomte de Girona. La seva filla, Ermessenda es casà amb Guerau de Cabrera el 1033 (van ser els fundadors del monestir de Breda l'any 1038). El 1194 el castell és mencionat arran de la promesa feta per Ponç de Cabrera al Rei Alfons I que no l'usaria en contra seu. En el testament de Guerau de Cabrera de 1223 el castell i el vescomtat passen a mans del seu fill Guerau V de Cabrera. Durant la invasió de Felip l'Ardit el 1285, el castell de Montsoriu fou refugi de la família Ponç Hug IV d'Empúries i Bernat I, fill de Ramon de Cabrera, va regir el vescomtat de la seva cosina Marquesa amb el títol de vescomte de Montsoriu. Més tard, Bernat III va perdre els territoris, que van tornar a la família Cabrera amb Bernat IV.

Durant la guerra civil catalana del segle XV el castell va ser més aviat lloc de guaita. En esclatar aquesta guerra contra el rei Joan II (1462), el comte Bernat Joan de Cabrera residia a Hostalric, on fou fet presoner. Després de vàries vicissituds, en acabar-se la guerra favorable a Joan II, aquest va vendre'l a Joan de Sarriera.

La decadència va començar durant aquest segle XV, a causa de la guerra dels remences i de l'allunyament dels propietaris. La fortalesa va tenir diversos posseïdors. Va tornar a mans dels Cabrera amb Anna de Cabrera però al llarg dels segles XVI i XVII s'anaren endeutant fins que Francesc de Montcada, comte d'Aitona, s'apoderà dels territoris de l'antic vescomtat de Cabrera entre els anys 1566 i 1574.

 La dinastia Montcada-Aitona perdurà al vescomtat 240 anys més fins a l'extinció de les jurisdiccions senyorials.

Al 1504 se sap que era capità del castell Martí Malianta i entre el 1513 i 1518 va ser-ne capità un tal Alfons d'Escobar. Finalment, el 1624 la vegueria del castell de Montsoriu passà per compra a la família Sarriera, comtes de Solterra. El 1713 el castell estava en mans de la família Matamala els quals vengueren la muntanya i la casa nova del castell a Quirze Pasqual. Però a mitjans segle XVIII (1757), el vescomtat ja havia passat a mans dels ducs de Medincel·li per entroncament matrimonial amb els marquesos d'Aitona.

Durant el segle XVIII es continuaren signant documents de confessió i capbreus de les propietats de diversos masos que eren tinguts pel marquès d'Aitona, qui continuava percebent rendes dels seus vassalls del comtat català.

El castell, al segle XIX va ser ocupat per les tropes franceses que l'utilitzaren com a punt de partida per als atacs a les viles dels voltants. Però gràcies a descripcions de l'època, el castell ja es trobava enrunat.

 La darrera ocupació militar del castell va ser en el decurs de la primera Guerra Carlina entre els anys 1833 i 1840.

 Finalment, en una de les darreres vendes, el castell fou adquirit per la família Saleta, originals de Sant Hilari i d'aquí passà a mans dels últims propietaris els quals el van cedir a finals del segle XX al Consell Comarcal de la Selva. Teresa de Saleta i de Noguer (1852), senyora del castell en feu hereva la seva cosina germana Maria Dolors Olives i de Noguer, qui es casà amb Joaquim Ribot i Casabò, un membre de la família dels últims propietaris abans de crear-se el patronat. La capella del castell, esmentada el 1279, era dedicada a sant Pere.

L'any 1999 es va establir un conveni per a restaurar el castell a càrrec de l'1% cultural (protocol signat entre el Departament de Cultura i el Departament de Política Territorial i Obres Públiques).”


Edificacions properes: Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.

Altres pàgines:

Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.

MAPA de situació:



Selva : Veure en un mapa més gran.