El Farell – Mura / Bages

Rating: 1.0/1. From 1 vote.
Please wait...

F O T O S


 I T I N E R A R I 


Situació: Dalt d'un turó, presidint la zona coneguda amb el nom de Santa Creu de Palou, en terrenys del terme municipal de Mura, vila i municipi del mateix nom a la comarca del Bages (Barcelona).

Des d'aquest indret es gaudeix d'unes vistes espectaculars.

Època: Segle XIV - (Diputació de Barcelona).

Protecció: BCIL - (Diputació de Barcelona).

Estat: Malmesa. De titularitat pública, no és accessible lliurament, entre altres raons, perquè hi ha un cartell que ho prohibeix expressament, donat el perill que comporta el seu mal estat.

De lluny presenta un aspecte imponent. De la vora, per les escletxes de la porta es pot entreveure  el seu interior arruïnat.

 És una llàstima que aquesta magnífica edificació es trobi en aquestes condicions ...

Altres noms:

Accés - Visitada el  15/03/2014:

Trobareu informació per anar-hi, a la nostra pàgina web de l’església de Santa Creu de Palou, a la part final de l'itinerari per arribar a aquesta església.

Quan ja estem molt a la vora del mas, hi ha una tanca de ferro que impedeix el pas als vehicles a motor. Cal aparcar el cotxe i acabar de fer a peu, els darrers metres del camí.

Per cert, a la vora del mas hi ha uns ruscos d'abelles. No fan res, si no les molesteu.

Localització: N 41 40 50.0 E 01 55 07.2 – Altitud: 459 m.

Altres:

“ Descripció

La casa El Farell es troba sobre un turó, fet que li proporciona una situació privilegiada de domini visual de l'entorn.

Es tracta d’una masia fortificada que té diversos cossos que s’han anat afegint en diferents èpoques.

La part més antiga és una estructura en forma de torre que actualment queda al centre de la façana principal que s’obre a llevant.

Aquesta construcció està coberta amb teulada de teula àrab a doble vessant i amb el carener perpendicular a la façana; disposa de planta baixa i tres pisos, amb paraments de pedra que a les plantes més baixes són de grossos carreus ben disposats.

 La porta d’entrada a aquest cos es troba a la part interior, de manera que es fa des del cos edificat de darrera la torre.

 A la façana hi ha finestres a tots els nivells i de diferents èpoques,

 destacant les dues espitlleres a la planta superior. Hi ha una finestra a la façana principal de pedra amb motllures a la llinda, brancals i ampit sobre una espitllera.

 A cada costat d'aquesta torre hi ha dos espais afegits i coberts amb teulada a un vessant, de manera que queden simètrics. El de l'esquerra disposa d'un túnel cobert amb volta creuada i que permet l'accés a un baluard on s'obre la porta principal i altres dependències com el cobert de les tines més modernes; al pis hi ha un balcó amb llinda i la data gravada 1773, època en que es va fer l'ampliació.

 El cos de la dreta disposa de dues portes d'entrada d'arc rebaixat a la planta baixa, on havia hagut un molí d'oli, ja que resta la base,  (*)

    Fotografia nº 22

així com una cisterna de planta circular que queda entre la torre i aquest cos; al pis es van obrir dues finestres també d'arc rebaixat i que suposen l'ampliació més moderna.

 La major part de les obertures són d'èpoques diferents. El cos central de la casa queda afegit perpendicularment a la torre, disposa d'una porta d'arc adovellada que permet l'accés a la casa. A través de la planta baixa es comuniquen tots els cossos: el central, la torre i un tercer cos afegit a la banda de ponent que seria de la mateixa època de la torre, ja que la planta baixa és coberta amb sostre de bigues de fusta que s'aguanten sobre dos arcs de diafragma gòtics.

Probablement aquest espai serien les quadres de la casa antiga, sobre les que posteriorment, en el moment de l’ampliació, es va disposar la sala, cuina i habitacions de l’habitatge més modern. L’interior es troba en mal estat, ja que el sostre central està esfondrat.

 Encara es conserva l’escala de pedra, la fornícula on quedava encastat el rellotge, i la fornícula de la capella de la sala central. A través d’aquest espai s’accedeix a les habitacions i cuina, així com s’efectua l’accés al pis superior de la torre i les golfes.

A la planta baixa destaca una tina de planta circular al celler, la cisterna - pou de planta circular.

Diferents llindes a la casa demostren l’ampliació del segle XVIII: 1677, 1704, 1727, 1733, 1745, 1773.

Hi ha una construcció davant la porta principal de la casa que era un columbari i que conserva fornícules quadrades a les parets.

Al voltant de la casa hi ha murs de pedra que tanquen el conjunt en diferents nivells a modus de baluard.

Hi ha una cisterna al subsòl de la casa a la banda de migdia i a l'altra banda de l'era hi ha dues tines de planta circular que estan tapades.

 A l’interior de la casa hi ha una tina circular, probablement la més antiga. El pou cisterna, que es troba al centre de la casa, recollia l’aigua de la pluja, i és circular i cobert amb volta amb obertures a la part superior. La volta està al tercer pis. El pou té dos accessos des de la planta baixa de la casa.

 Cal destacar també una estructura de planta circular amb parets de pedra de poca alçada que es troba al camí d’accés a la casa. Es podria tractar un dipòsit d’aigua o una mena de bassa.

Observacions: S'arriba per un camí que surt a la dreta entre el P.Q.6 i P.Q. 7 de la carretera BV-1224 de El Pont de Vilomara a Rocafort. Es troba sobre el turó entre la riera de la Santa Creu i la riera de Matarrodona. Hi ha una barrera abans d'arribar-hi. Es troba dins la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. S'ha intervingut recentment per evitar l'ensorrament, refent forjats i cobertes amb bigues de formigó, encadellat i alguna canal de PVC.

Història

L'estructura d'aquesta casa mostra que molt probablement sigui anterior als segles X-XI.

La documentació més antiga que fa referència és de l'any 1395, que esmenta a Jaume Zapineda del manso la Pineda, parròquia de Santa Cruz de Palodio al castell de Mura (Ballbé, 1997).

 La casa era coneguda com la Pineda, tot i que a la consueta de Mura de 1592 (APM) els habitants de la casa ja rebien el cognom Farell.

 A principis del segle XVII tant es coneixien per Pineda com per Farell, essent el moment històric en què es canviaria la denominació de la casa. Queda constància d’aquesta doble nomenclatura en documentació conservada a l’Arxiu de Terrassa datada el 1613. Miquel Farell s’esmenta al fogatge de 1553 (Iglèsies, 1979).

El 1714, el marquès de Poal, militar català, provà d’ajudar a Barcelona, sitiada per les forces franceses i castellanes de Felip II.

 Va fer estada a la casa El Farell, quan les seves forces van entrar a Manresa i van atacar la guarnició Felipista, tot i que no va poder contribuir a lliurar a Barcelona, que va capitular el dia 11 de setembre.

 Els masos de Santa Creu de Palou, Matarrodona, Puigdoure, la Casa del Putget i elFarell, al segle XVIII van tenir un important auge econòmic degut a la producció de vi, com ho demostren les llindes gravades en les portes de les cases i els cups de les tines.”

Curiositats: A un costat de l'era hi ha un parell de tines disposades dins d'una construcció rectangular, a les que s'accedeix per una escala de pedra.

 

Aquesta construcció és molt semblant a la qui hi ha al Mas del Pujol, que es pot veure  a la nostra pàgina de l’església de Sant Pere del Pujol.


  • De la pàgina web de la Diputació de Barcelona i referida a aquestes tines, ens complau extreure la següent informació (Març 2014):

“ Descripció

Dins el conjunt que forma la casa El Farell hi ha un grup de dues tines de planta circular que estan tapades i que es troben a l'altra banda de l'era.

Es troben dins una estructura de planta rectangular que es troba semi-soterrada i que actualment no conserva l'edificació superior que les cobriria.

 A l'interior hi ha dues tines de planta circular folrades amb cairons ceràmics. Les boixes s'obrien a l'esplanada de darrera, que es troba a un nivell per sota el nivell de l'era de la casa, que permet l'accés a la boca de les tines.

Història

El cultiu de la vinya és documentat a Mura des de l'any 1024, en un document de donació de cases i vinyes al terme de Nèspola fet per Guifré Amat al monestir de Sant Llorenç (Spèculo de Sant Llorenc, AM).

La documentació que fa referència a vinyes és molt extensa, mantenint-se aquest cultiu molt actiu fins al segle XVIII en que foren abandonades moltes feixes i que es va accentuar a finals del XIX amb la fil·loxera, tot i que es van plantar nous ceps americans que van mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització.

 El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca per formar feixes, presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: El Farell, la Mata, Matarrodona.

La tina era un element imprescindible per l'elaboració del vi. A la tina es tirava el most que sortia un cop xafat el raïm amb les premses; aquí fermentava fins a convertir-se en vi. Generalment les tines es feien en llocs amb desnivell per tal de que a sota es pogués obrir un forat, la boixa, pel qual es retirava el vi que després es guardava en botes; o bé es construïa una estructura elevada que permetés obtenir alçada.

 La diferència d'alçada permetia abocar el most per dalt amb comoditat i recollir el vi per baix.

 Les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana (RIU, 1989), mentre que les folrades amb cairons envernissats es feien a partir del segle XVII, ja que d'aquesta manera s'impermeabilitzava (BALLBÉ, 1993).

 L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. Els masos de Santa Creu de Palou, Matarrodona, Puigdoure, la Casa del Putget i el Farell, al segle XVIII van tenir un important auge econòmic degut a la producció de vi, com ho demostren les llindes gravades en les portes de les cases i els cups de les tines.

La casa El Farell molt probablement sigui anterior als segles X-XI, tal i com mostra la seva estructura. La documentació més antiga que fa referència és de l'any 1395, que esmenta a Jaume Zapineda del manso la Pineda, parròquia de Santa Cruz de Palodio al castell de Mura (Ballbé, 1997).

 La casa era coneguda com la Pineda, tot i que a la consueta de Mura de 1592 (APM) els habitants de la casa ja rebien el cognom Farell. A principis del segle XVII tan es coneixien per Pineda com per Farell, essent el moment històric en que es canviaria la denominació de la casa. Queda constància d'aquesta doble nomenclatura en documentació conservada a l'Arxiu de Terrassa datada el 1613. Miquel Farell s'esmenta al fogatge de 1553 (Iglèsies, 1979).”


  • Per documentar encara una mica més la qüestió, i referit en concret a la fil·loxera, us proposem una visita a les següents pàgines:

  • (*) Referida a aquesta pica d'oli (fotografia nº 22), hem localitzat la següent informació a la pàgina web de la Diputació de Barcelona (Març 2014):

“ Pica de molí d'oli feta en un bloc de pedra tallat en forma cilíndrica amb una cavitat circular al centre. Sobre aquesta superfície girava al voltant d'un eix central la mola que xafava les olives.

 La tipologia d'aquesta pica correspon als molins d'oli més antics, probablement medieval. Es troba a un cobert que forma part de la casa.

Estil: Medieval

Estat conservació: regular

Notes de conservació: Es tracta de fragments

Protecció: inexistent”


Edificacions properes: Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.

Altres pàgines:

D'aquesta darrera pàgina i referida en concret a el Farell, ens complau extreure una petita informació que, a la segona part, esmenta una llegenda:

“ El mas Farell es va construir dalt del cim situat a la confluència dels torrents de Matarrodona, Puigdoure i l'Infern.
El mas va ser emmurallat en el segle XVII. Els Farell van adoptar aquesta protecció per evitar els atacs dels bandolers que actuaven en el molt proper Camí Ral de Barcelona a Manresa.
Durant la guerra del francès, el mas Farell va ser un dels llocs ocupats per les tropes estrangeres i, per tant, també té la seva pròpia història de tresors amagats.

En aquest cas,  la llegenda assegura que els soldats francesos anaven portant fins a la casa totes les joies, plata i or que robaven. Quan va haver de fugir van carregar tot el que tenia valor dins de dos cofres, però, com pesaven molt i els estaven a punt d'enxampar, van enterrar-los al camí vell de Matarodona, molt a prop de l'anomenat Roure Gros.
Segons la llegenda, al cap d'uns anys, quan van anar a recuperar el tresor, tot el bosc de l'indret havia estat talat i va ser impossible recuperar res.”


Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.

MAPA de situació:



Bages : Veure en un mapa més gran.