Catedral de Girona – Girona / Gironès

Rating: 1.0/1. From 1 vote.
Please wait...

F O T O S


Catedral de Girona – Exterior



Catedral de Girona – Interior



Catedral de Girona – Claustre



Catedral de Girona - Museu


I T I N E R A R I 


Situació: A Girona, ciutat i municipi del mateix nom, i capital de la comarca del Gironès (Girona).

Època: Segle XI - Romànic - (Patrimoni.Gencat).

Protecció: BCIN - (Patrimoni.Gencat).

Estat: Bo. Visitable: Informació – Horaris – Tarifes

Altres noms: Catedral de Santa Maria - (Patrimoni.Gencat).

Accés – Visitada el 09/04/2016:

Senzill de localitzar: A la Plaça de la Catedral.

Localització: N 41 59 14.4 E 02 49 35.6 – Altitud: aproximada 95 m.


Mobilitat:

  • A Girona, avui, hi havia força gent. Suposem que varen coincidir que era dissabte, que hi havia mercat i que hi havia molts turistes. Després d'intentar trobar un lloc per aparcar el cotxe, sense èxit, varem determinar dirigir-nos al rovell de l'ou de la ciutat, a la Plaça d’en Jaume Vicenç Vives, vora la Catedral, on hi ha els edificis dels Jutjats, i on hi trobem un pàrquing públic, de pagament.(41 59 14.0 02 49 20.2). (Compte amb el temps d'estada del vehicle. El cost, no és barat precisament).
  • Tot seguit, a peu, ens vàrem endinsar pels bonics racons de Girona.

Altres:

  • De la pàgina web Patrimoni.Gencat, ens complau extreure la següent informació (Abril 2016):

“ Descripció

De la catedral romànica es conserva el campanar de torre del tipus dit llombard, adossat a l'obra gòtica, de la qual fa de contrafort, així com el claustre, de planta trapezoïdal (la irregularitat de la planta, poc freqüent en el romànic català, prové de l'adaptació de la línia de muralla preexistent), que té quatre galeries amb capitells ornamentats amb escenes bíbliques i temes decoratius, que presenten similituds amb els de Sant Pere de Galligants de la mateixa ciutat i els de Sant Cugat del Vallès.

La construcció de la seu gòtica s'inicià als primers anys del segle XIV, seguint els esquemes de la seu de Narbona. El 1312 començaren les obres per la capçalera, amb la construcció de l'absis, un deambulatori amb nou capelles i l'inici de les tres naus. Hi treballaren els germans Enric (c. 1320) i Jaume Faveran (1321-30), aquest mestre de la seu de Narbona, amb la col·laboració de l'escultor Guillem Corts.

Un cop acabada la capçalera gòtica, el 1347 foren aturades les obres per tal d'enderrocar la nau romànica. Finalment, el 1357 s'inicià una nova etapa constructiva sota la direcció dels mestres d'obres Pere Capmagre (1357-59), Francesc Saplana (1360-68) i Pere Sacoma (1368-93), que decidiren de continuar l'obra amb nau única. No fou però fins al 1417 que l'obra fou represa definitivament. La nau de la catedral de Girona, coberta amb la volta gòtica més ampla que mai ha estat feta al nostre país, mesura 22'98 m d'ample per 34 d'alçada i 50 de llarg.

La façana principal, barroca, és rematada per una cornisa, sobre el costat dret de la qual s'alça el campanar vuitavat.

L'escalinata monumental de 90 graons que hi mena (1690-1694) forma amb l'esmentada façana un dels espais urbans barrocs més singulars d'Europa.

De l'interior, cal destacar-ne el conjunt de l'altar major, amb un retaule d'argent repussat i daurat, obra del segle XIV. Del mateix període és el baldaquí, també d'argent. Del segle XI, es conserven l'anomenada Cadira de Carlemany i una ara d'altar, ambdues de marbre.

Cal destacar també les nombroses tombes, com les de Ramon Berenguer II i la comtessa Mafalda, obra de Guillem Morei (s.XIV), o la del bisbe Bernat de Pau, una de les obres mestres del gòtic d'arreu del món, atribuïda a Mercadant de Bretanya (s.XV).

A la capella de l'esperança hi ha la Llitera de la Mare de Déu d'Agost, barroca, realitzada entre 1773 i 1775 per Lluis Bonifaç.

A la primera capella de la girola trobem un retaule de Sant Narcís del segle XVIII (1710-1718) de Pau Costa i a una altre capella de la girola trobem un retaule de la Mare de Déu dels Dolors del segle XVIII( 1717) també de Pau Costa. En la capella de l'Eucaristia trobem un altre retaule del segle XVI (1552-1568) d'Antoni Coll i Perris de la Rocha.

Façana

Al primer nivell consta de tres cossos superposats on s'emplacen set fornícules ocupades per escultures. Les emmarquen parelles de columnes amb capitells corintis que suporten frontons migpartits. Als extrems del tercer cos dos balcons amb frontons circulars donen un aire basilical al conjunt i permeten l'accés al trifori.

El rosetó està coronat per un frontó peraltat i sense base, l'envolta una abundant decoració de tipus vegetal i dues escultures que representen l'Esperança i la Caritat. Respectant la simetria dels elements fins ara esmentats s'obren set senzilles obertures, darreres articulacions plàstiques d'aquesta façana, acabada en una sòbria cornisa doble. Tant la condició tipològica, inspirant-se en l'estructura d'un retaule, com la utilització d'un vocabulari determinat (frontons partits, balcons amb balustrada i decoració del rosetó) representa les formes barroques.

Nau gòtica

22,8 m d'amplada x 34 m d'alçada i 50 m de longitud. Està dividida en quatre trams coberts per una volta de creueria recolzada en feixos de columnetes que s'adossen als murs. Al costat es situen capelles laterals, dos per tram, mentre a la part superior un trifori i finestrals amb traceries suposen l'única decoració. Les forces originades per la nau, de les més amples de l'arquitectura gòtica, estan recollides per senzills contraforts exempts que, com és corrent en el gòtic català, acullen capelles laterals a la part inferior (vuit al costat dret i set a l'esquerra). La transició entre la capçalera, concebuda per una església de tres naus, i el projecte de nau única es realitzà mitjançant un gran arc triomfal i dos petits laterals que comuniquen amb les naus del deambulatori. L'obra està construïda amb grans carreus de pedra.

Capçalera

Segueix el model de capçalera gòtica establert a la Seu de Barcelona, encara que amb unes dimensions menors. La seva forma és la d'un semi-polígon de catorze costats inscrits en un cercle d'un diàmetre igual d'ample de la Seu. Tot i així, l'alçat s'inspira en obres franceses, col·locant els punts de partida de l'arc apuntat central a un nivell superior que els de les laterals. La girola té volta de creueria i disposa de nou capelles radials a les que s'han d'afegir les dos situades a l'extrem el creuer. Aquest no es marca ni en planta ni en alçat. Exceptuant les variants en el número de columnetes adossades als pilars i el seu gruix segons llur funció estructural, hi ha uniformitat en els elements que conformen la capçalera. Un passatge de senzills finestrals recorre la part superior del deambulatori a mode de trifori. El conjunt presenta una gran sobrietat i està construït amb carreus de pedra.

Vitralls

La seu de Girona conserva un dels conjunts de vitralls gòtics més notables del país, del qual només s'assenyalen les peces més destacades. En primer lloc hi ha onze vitralls situats a l'entorn de l'altar major amb escenes de la vida de la Verge. Dominen la policromia el blau i el groc argent, mentre que l'estil es manté dins la tradició del gòtic lineal amb elements d'origen italià. A la girola i les primeres capelles del costat sud de la nau única apareix un segon grup, amb escenes de la Passió, Profetes i Apòstols. Estan realitzades amb una gran finor de dibuix, sobre tot pel que fa als elements arquitectònics. De la capella de Sant Iu es conserva una Mare de déu de tres quarts que devia format part d'una Anunciació. En un quart grup s'inclou el vitrall dels Apòstols, primer gran finestral de la nau única. Pertany al gòtic internacional avançat, amb un notable realisme a les figures i un predomini de vermells en la gamma cromàtica. D'estil renaixentista, només destaca el segon gran finestral de la façana sud, on es representen les sibil·les, els Evangelistes i els quatre doctors de l'Església.

Retaule de plata

Peça d'estil gòtic amb ànima de fusta totalment recoberta amb planxes d'argent repussat i sobredaurat. Consta de tres cossos: central, coronament i bancal. El primer, dividit en dos pisos amb vuit escenes cadascun, desenvolupa un cicle cristològic des de l'anunciació fins a la Resurrecció. En el tabernacle central, que ocupa l'espai de dos relleus, es representa la Crucifixió i el Pantocràtor. Les imatges de la Verge amb el Nen, Sant Feliu i Sant Narcís, sota rics dossers, dormen el coronament. Al bancal hi ha una altra imatge de la Verge amb el Nen, acompanyada d'àngels, Sant Pere i Sant Pau, santes i màrtirs, i els bisbes Cruïlles als extrems. Unes cuidades arquitectures, a base de pilastres rematades per petits pinacles i gablets trifoliats serveixen per separar i emmarcar les escenes. L'esperit ornamental resta palès per l'aplicació de nombroses gemmes i esmalts de diferents tonalitats. El tractament formal dels relleus superiors, amb figures de cànon curt i drapejats elementals, contrasta amb el del bancal, on es resol millor la composició i les anatomies són més estilitzades, apropant-nos a l'elegància de produccions parisenques.

Claus de volta

Realitzades al llarg de varis segles i amb diferents estils, el número total de claus de volta a la Seu de Girona és de 78. Malgrat la majoria estan col·locades aïlladament al presbiteri, la nau central, les capelles i les portes també formen conjunts amb una clau central envoltada d'altres menors (capelles de Sant Honorat i Sant Isidor). Són tallades en pedra i policromades. Ofereixen un notable interès per la presentació de models iconogràfics d'una gran quantitat de santes i màrtirs. Ells són els protagonistes de gairebé totes les claus que es troben a les capelles laterals, mentre que a la girola apareixen els apòstols. Les dos claus del presbiteri ostenten la Coronació de la Verge i un escut del regne catalano-aragonès. Les de la nau única. De majors dimensions que la resta degut al seu emplaçament, són ocupades per, la Verge i el nen (la primera, prop de la capçalera), el Pantocràtor amb l'esfera i el ceptre, Sant Pere vestit de pontificat i, per últim, Sant Benet.

Capella de Sant Pere

Capella de gran senzillesa formal i compositiva, de planta rectangular.¡, situada a l'esquerra de l'altar major. La única nau, coberta amb volta apuntada, finalitza sobtadament en un mur llis que només té una petita finestra d'espitllera. A l'exterior la coberta és a dos aigües de teula àrab. Als murs laterals s'hi ha practicat poques obertures, amb la consegüent manca d'il·luminació natural del recinte. S'empraren carreus de pedra mitjans. La construcció pertany al nombrós grup de capelles romàniques catalanes amb solucions sòbries arcaïtzants.

Capella de la Concepció

Trobem un retaule del segle XVIII d'estil barroc de Pau Costa amb col·laboració de Pere Costa.

Campanar

Aixecat en un dels extrems de la façana, presenta una planta poligonal, encara que el seu potent volum s'uneix directament a l'edifici. Fet de carreus de pedra de notables dimensions. Consta de tres cossos de diferents amplades. El central, més elegant, disposa d'obertures que faciliten l'expansió del so de les campanes. Es troba separat del cos inferior, amb funció de basament, per una motllura i àmplies cornises, aquestes darreres encarregades d'establir un nexe formal entre la façana i el campanar. El cos superior, una cúpula i una cupuleta, serveix de base al monumental gallet de bronze que representa l'arcàngel Sant Miquel.

Torre de Carlemany

Torre de base rectangular realitzada amb petits carreus de pedra. Té sis pisos. La part inferior, sense obertures, presenta una decoració de bandes i arcuacions cegues dividida en dues seccions, una articulació dels murs freqüent en les construccions del primer romànic català d'ascendència llombarda, mancades d'una rica ornamentació exterior. El mateix tipus de decoració es manté a la resta de l'estructura, però a partir del tercer pis emmarquen dues finestres. Aquestes presenten una evolució de formes, primer tancades i d'un sol arc, més amunt dobles i separades per una columna. La tipologia, amb tots els trets de les torres campanar aixecades a la Catalunya del segle XI recorda a les de Sant Cugat o Ripoll i, en menor mesura, a les de Sant Miquel de Fluvià, Vilabertran o Castelló d'Empúries.

Porta dels apòstols

La porta, amb una llinda sobremuntada per un timpà, dóna arrencada a dos cossos de pedra delimitats horitzontalment per una cornisa de fulles, fruits, animals, etc. La part inferior de cadascun d'ells està dividida en sis espais ornats amb arcuacions conopials geminades, acabades amb un floró i fulles de perfil. L'estil d'aquests elements ens situa a la primera meitat del segle XV. A dalt s'obre un idèntic número de tabernacles ocupats fins el 1936 per les escultures dels apòstols. Les peanyes figurades del costat esquerra i els dosser ricament decorats mostren un naturalisme proper a l'art internacional avançat. Per la seva banda, l'ornamentació zoomòrfica de les impostes dels arcs cecs i les peanyes dretes presenten un evident contacte amb formes del darrer terç del segle XIV.

A partir de la línia d'impostes s'aixeca l'obra neogòtica amb el disseny de sis arquivoltes construïdes en pedra blanca. El timpà que emmarquen és l'única part original del segle XIV.

Plaça dels apòstols

Espai emplaçat al bell mig del nucli històric sobre un gran terraplè a una alçada molt superior dels edificis del costat Oest. Una escalinata estableix el lligam amb la Pujada de la Catedral. Disposa d'un disseny gairebé rectangular, amb dos nivells connectats per dos graons, el més elevat té un seient de pedra i una cisterna, única emergència del conjunt.

L'envolten els edificis de la Seu, el palau episcopal, la Casa de l'Ardiaca i la Pia Almoina. El gran terraplè està escantonat per adossar-hi una font. La plaça esdevé nua referència urbanística lligada, a través de les escales de la Pera, al centre vial de la Força. Malgrat que al segle XVI a Catalunya no es pot parlar d'actuacions urbanístiques en sentit estricte, la de Girona seria una rara excepció, bé que isolada i d'abast molt limitat.

Claustre

Planta trapezoïdal degut a la irregularitat del terreny. No hi ha homogeneïtat en el tipus de voltes emprades, tres són de quart de canó mentre que la nord és de mig. Les columnes aparellades i pilars intercalats suporten el carregament de les voltes mitjançant arcs de mig punt amb sostret interior i exterior. L'escultura d'alguns capitells, principalment els de l'ala sud, desenvolupa un ampli cicle veterotestamentari iniciat amb la creació d'Adam. La iconografia de l'Antic Testament, excepcional pel seu número, es presenta en molts casos com una premonició tipològica del Nou, del qual només s'escollí un incomplet cicle cristològic. La resta de representacions són de caire animal i vegetal, amb algunes escenes de caça i treballa. Les figures, de cànon curt i caps grossos amb trets molt breus, recorden les dels claustres de Sant Cugat i Sant Pere de Galligans, encara que els nexes són més d'ordre compositiu que estilístic. Tots ells, però, s'inclouen dins una corrent autòctona amb influències llenguadocianes, practicada per diferents tallers a Catalunya durant la segona meitat del segle XII i principis del XIII.

El Sepulcre de Bernat de Vilamarí (Capella de tots els Sants) presenta unes característiques molt semblants al del seu nebot i successor en el càrrec episcopal, Guillem de Vilamarí. La figura del jacent es troba arrecerada sota un arcosoli, i du els clàssics atributs corresponents a la seva dignitat eclesiàstica; bàcul, capa i mitra, en aquest cas incompleta. La major part de la sobrietat de l'obra és palesa per l'absència d'escuts als costats i d'animals als peus. L'autor practica un art que tendeix a la realitat, malgrat la senzillesa en el cisellat de la figura. Així, trets com el nas lleugerament corbat, i els pòmuls sortits, signifiquen un primer estadi vers la progressiva individualització que experimentarà l'escultura gòtica catalana.

El sepulcre del bisbe Guillem de Vilamarí (Capella del Sagrat Cor) respon al model d'escultura funerària creat a Catalunya als inicis del segle XIV. Arrecerada sota un nínxol o arcosoli, l'estàtua jacent duu els símbols corresponents a la seva dignitat eclesiàstica; mitra, bàcul i capa. Les mans es troben damunt del pit en actitud d'oració, en els peus apareix la figura d'un lleó, símbol de l'amistat freqüent en la iconografia funerària. L'execució dels plegatges, els trets facials i la composició general, denoten una gran senzillesa. La solució estilística emprada per l'autor s'ha d'incloure dins la diversitat de plantejaments i tradicions que conflueixen en el panorama escultòric català del moment, i en concret, com a exponent destacat de l'important grup de mestres francesos que treballen durant aquesta època al nostre país.

El sepulcre del bisbe Pere Rocabertí (Capella del Sagrat Cor): el front de la caixa sepulcral està centrat per una gran inscripció sobre el personatge difunt. Als costats dos grups de tres dones ploraneres sota arcuacions trilobulades, expressen el dolor davant la mort. El lòbul central circumscriu l'escut del bisbe, també repetit al fons i costats de l'arcosoli. En el mur d'aquest hi ha una mènsula que antigament sostenia un relleu amb l'ànima del difunt transportada cap al cel per àngels psicopompes.

L'estàtua jacent està executada a mode de relleu, amb un treball molt pla que accentua la rigidesa i d'idealisme de la figura. Tot això contrasta amb el graciós realisme dels tres gossos situats als peus i la profunda aflicció expressada en el rostre de les ploraneres.

En el sepulcre d'Arnau Soler (Claustre de la Seu), trobem a la part frontal de la caixa sepulcral una inscripció on s'esmena la personalitat del difunt i la seva jerarquia eclesiàstica. L'estàtua va abillada amb les vestidures de diaca, utilitzades en el moment de la celebració de l'ofici: té el cap recolzat sobre un senzill coixí amb borles als angles, a les mans sosté un evangeli, als peus hi apareix un lleó, com a símbol de l'amistat i el valor.

L'estil és simple i la composició té una refinada sensibilitat i acurada atenció per part de l'artista. El modelat sense violentes transicions i els detalls naturalistes en el rostre, mans i cabells deixen entreveure la mà d'un escultor amb perfecte coneixement de les corrents gòtiques europees, les quals s'han de tenir en consideració per el naixement de l'escultura gòtica catalana.

El sepulcre d'Elionor de Cabrera (Claustre de la Seu), està tallat en pedra i emplaçat dins d'un nínxol. A la part frontal s'observa el perfil que devien ocupar vuit imatges sota arcuacions trilobulades. La jacent té una gran senzillesa formal, malgrat el naturalisme que es detecta al cap i als peus. El cap, cobert per un tocat, té una acurada execució del rostre que en alguns punts anuncia l'obra de Guillem Morell. L'habilitat de l'escultor s'accentua en les imatges dels patges situades als peus de la vescomtessa i recolzades en els lloms de dos gossos. La delicadesa en el treball de les mans creuades damunt del pit o l'acurada atenció als detalls com els botons dels punys, ens parlen d'un artista de gran qualitat tècnica i estilística, que només trobarà continuïtat en els artistes dels darrers decennis segle XIV, reflectint la voluntat d'un realisme retratístic.

El sepulcre del Bisbe Bertran de Mont-Rodó (Capella dels Sants Màrtirs) es troba arrecerat sota un senzill arcosoli que segueix els formalismes compositius d'aquests tipus de monuments. L'estàtua jacent, vestida de pontifical, du els atributs corresponents a la seva jerarquia. Recolza el cap sobre un coixí i els seus peus sobre dos gossos, símbols de l'amistat. En el mur de l'arcosoli hi destaca un relleu amb dos àngels psicopompes que s'enduen l'ànima del difunt cap al cel. Presenta una novetat incorporant escenes en la part frontal de la caixa. Aquí, les arcades de separació es recolzen sobre mènsules, desapareixent així la tradicional divisió vertical i donant lloc a un registre seguit. En ell hi trobem els acompanyants del dol, constituït per tres homes amb espases i tres dones que flanquegen l'escena central on un bisbe té l'actitud de beneir entre acòlits encaputxats.

Hi ha un gran realisme en els rostres i actituds, afegit al tractament de les vestimentes, ens acosten a l'estil flamenco-borgonyó extés per Catalunya a partir del darrer decenni del segle XIV.

El sepulcre del Bisbe Arnau de Mont-Rodó (Capella dels Sants Màrtirs) està realitzat en pedra i es troba adossat al mur sota un arcosoli format per una columna i dos arc apuntant trilobulats. Tant aquestes arquitectures com les de la part frontal de la caixa presenten un abundant decoració vegetal i zoomòrfica.

L'estàtua jacent, coberta er un dosser, va abillada amb els atributs pontificals, i recolza el seu cap sobre un coixí decorat amb borles i trenes, mentre els peus ho fan sobre un lleó. El desenvolupament de les escenes de la part frontal, marca una transformació temàtica; distribuïdes en vuit espais sota arquets, presenten el tema dels ploramorts. Es tracta d'una evolució iconogràfica pròpia de la segona meitat del segle XIV que està acompanyada d'una habilitat excel·lent per cisellar les draperies o el rostre del difunt.

L'obra té una tendència propera a les produccions de Jaume Cascalls i Pere Moragues, però també inclou trets de les corrents europees del darrer quart de segle.

Els sepulcres de Ramon Berenguer i Ermesenda es troben sostinguts per dues grans mènsules de pedra de Girona amb figuracions de monstres i aus fantàstiques. La caixa, revestida amb plaques de marbre, està dividida en diferents espais on es contenen els escuts comtals emmarcats per pilastres i arcs trilobulats. A la coberta tenim les estàtues jacents, també de marbre. El comte, abillat de guerrer amb casc i bavera, i un gos als peus, i Ermesenda amb un senzill vestit de l'època. Malgrat l'estil arcaïtzant, ple d'idealisme i serenor, les dues escultures es caracteritzen pel tractament estilitzat i el domini tècnic.

Són escultures que participen tant de les formes practicades per l'escola catalana de Cascalls i Aloi, com de les noves corrents europees de finals del segle XIV.

El sepulcre del cardenal Anglesola (capella del sepulcre d'Anglesola) és exempt, realitzat en alabastre, i descansa damunt d'una solera llisa. Als frontals de la caixa funerària hi ha personatges encaputxats, separats per pilars i pinacles exornats amb filloles, i coberts per dossers amb gran profusió d'ornaments; els requadres dels extrems són ocupats pels escuts del cardenal. Dels fronts transversals, només es conversa una talla que representa la lluita de Sant Miquel. L'art de l'escultor excel·leix en la imatge del jacent, tallada amb un detallisme gairebé propi d'un argenter. L'estàtua recolza el cap sobre un coixí on, entre decoració fitomòrfica, apareix la iconografia del pelicà, referent a la resurrecció. La mateixa decoració vegetal recorre la capa, on també hi han figuracions d'animals. Oberta pel davant deixa veure l'alba, l'estola i el maniple; la pitrera és adornada amb quatre pinyes. El rostre pot considerar-se una de les peces mestres de la retratística catalana medieval. El conjunt s'inclou dins la producció gòtica amb clars referents al gòtic internacional flamenco-borgonyó. El sepulcre reflecteix tot el domini tècnic, el gust per la sumptuositat i la minuciositat decorativa propis d'aquesta corrent.

El sepulcre de Bernat de Pau (Capella del Sant Honorat) està adossat al mur i realitzat en alabastre. El marc arquitectònic consisteix en una delicada successió de pilars, pilarets i pinacles. El gran arc conopial que cobreix tot el conjunt està adornat amb xambranes on s'esculpiren les imatges de Crist i dels àngels del Judici Final. La composició es divideix en varis registres: en el primer dos acòlits sostenen un llibre amb l'epitafi, mentre als costats una parella d'àngels sostenen l'escut mitrat del difunt. L'altre registre, sense alguna de les peces originals, presenta figures del bisbe i sants. Al tercer nivell descansa l'estàtua jacent de Bernat de Pau, amb un tractament minuciós i detallista dels vestiments pontificals i d'un realisme extraordinari en el rostre. Darrera d'estàtua, es situen els personatges que composen el dol, treballats amb un accent dramàtic comparable als ploraners del sepulcre del Bisbe Escales.

El conjunt es mou dins la tendència realisme flamenc, amb un notable grau de naturalisme i expressivitat que estan acompanyats d'una sorprenent riquesa descriptiva dels objectes i vestits.

El sepulcre de Dalmau Raset (Capella de Sant Isidor) segueix, en proporcions més reduïdes, unes característiques tipològiques semblants a les que s'observen en el mausoleu de Bernat de Pau. Es troba adossat al mur, té una complexa ornamentació a l'arcosoli (pilastres, pilarets i un gran arc conopial) i en la disposició dels registres de tot el conjunt. En el primer registre, una gran inscripció està flanquejada per àngels que sostenen escuts i representacions del bisbe en diferents actituds; a dalt un grup de doctors encaputxats llegeixen les escriptures, sobre ells l'estàtua jacent de l'ardiaca manté els paràmetres iconogràfics habituals en l'escultura funerària gòtica. En un quart registre, un grup centrat pel bisbe i dos acòlits representa el dol pel difunt, que en un relleu immediatament superior, és conduit al cel mitjançant la intervenció de dos àngels psicopompes. Malgrat la qualitat de l'artista, indubtable coneixedor de les formes del realisme flamenc, es detecta una certa rigidesa i arcaisme de caràcter local en el tractament de les figures.

La pica baptismal es troba situada sobre un gran peu circular, curt i robust, d'uns 1,5 metres de diàmetre. La seva forma dodecagonal permet esculpir un apostolat en alt relleu dins de fornícules separades per columnes corínties estirades i fris de coronament. Una decoració fitomòrfica s'estén a través de tota la peanya i el cul de la tassa. El conjunt, tallat en pedra nummulítica, s'enfonsa a un nivell inferior del paviment, escalonat en cercles concèntrics per mantenir el vestigi de les piscines d'immersió amb l'atàvic simbolisme trinitari.

És obra de varis escultors que treballen formes renaixentistes evolucionades. La tipologia, en els seus trets elementals molt anterior, respon a un model estàndard que també s'observa a la pica baptismal de Sant Esteve de Granollers i d'altres obres del segle XVI.

El mausoleu de Guillem Ramon de Boïl, de 382x300 cm, està dominat per l'efígie d'alabastre del bisbe. Segueix la iconografia habitual d'aquest tipus d'imatges, i es troba lleugerament reclinat sobre un coixí mirant cap a l'espectador. En el frontis de l'urna funerària apareix l'epitafi. Els dos elements, urna i estàtua jacent, estan arrecerats dins un espai envoltat d'ornamentació que recorda més l'arcosoli medieval que l'arc triomfal romà emprat en els mausoleus renaixentistes. Es produeix així una simbiosi entre dos models compositius, fet també apreciable a nivell estilístic i iconogràfic. Així, mentre el primer es defineix per una abundant utilització del modern llenguatge renaixentista de tipus decoratiu (complements arquitectònics, putti, motius fitomòrfics i grotescos, ordre composta, etc), la concepció bàsica del conjunt sembla perllongar els esquemes tradicionals dels sepulcres medievals, sense oferir cap temàtica de reflexió humanísitca sobre la mort.

Notícies històriques

La catedral de Girona, dedicada a Santa Maria, és el fruit de diverses èpoques i estils constructius. L'edifici, que s'alça molt per damunt de les construccions veïnes, constitueix juntament amb l'agulla de Sant Feliu un dels símbols més representatius de la ciutat.

La catedral romànica, iniciada el segle XI en el lloc ocupat per un antic temple d'època visigòtica, fou enderrocada en construir-se la nau gòtica actual. La catedral romànica havia estat consagrada el 1038. El campanar, iniciat abans del 1050, no fou acabat fins al 1132.El segle XII fou també bastit el claustre, al sector N.

L'obra gòtica, iniciada els primers anys del segle XIV no s'acabà fins el 1604. La decisió de construir una sola nau deturà el ritme de les obres. El 1386 i el 1416 es feren dues reunions d'experts. En la primera, hom s'inclinà a considerar que la nau única no era prou sòlida i que calia continuar el pla de tres naus. En la segona, s'imposà la solució d'una sola nau, que fou duta endavant a partir de 1417 pel mestre Antoni Canet, que el 1424 ja havia cobert el primer tram.

La façana barroca s'inicià el 1680 segons projecte de Gavina, modificat per Soriano. El 1707, les obres s'aturaren en el rosetó. La façana es continuà a partir del 1730 segons projecte de Pere Costa. No fou acabada fins al 1961. El 1975, hom acabà la portada lateral dels Àpostols amb un criteri historicista dubtós.

En el decurs d'aquests darrers anys s'han dut a terme unes importants prospeccions arqueològiques a l'interior de la catedral.

Del sepulcre de Bernat de Vilamarí, desconeixem l'any en què l'obra fou contractada i executada. En tot cas, la mots segura atribució a Jaume Faveran fa pensar que devia realitzar-se entre el 1321 i 1330; anys que marquen els límits de l'estança de l'artista francès a Girona.

Coneixem aspectes destacats de la vida de Bernat de Vilamarí, gràcies a la inscripció que hi ha a la caixa sepulcral; fou bisbe des de 1291 fins 1312, va ser el primer prelat de Girona nomenat per la Santa Seu, i es distingí de forma especial per la defensa dels templers durant el Concili de Viena.

Per aquest motiu, no és d'estranyar la petició de construir un sepulcre monumental per a un membre de l'aristocràcia eclesiàstica. Durant els primers decennis del segle XIV, l'escultura funerària catalana ja havien cristal·litzat uns models que pretenien exaltar la dignitat del comitent.

El Sepulcre del bisbe Guillem de Vilamarí fou encarregat el 25 de setembre de 1322 a Jaume Faveran a canvi de 40 lliures barceloneses. El 20 d'abril de l'any següent, l'obra devia estar acabada ja que el pacte establert entre les dues parts es complimentà. El document de contacte especifica que el sepulcre ha de ser de pedra, on destaqui la representació de la dignitat del càrrec del jacent i on s'hi presenciïn els lleons.

El sepulcre del Bisbe Pere Rocabertí, malgrat no estar documentat, es considera que fou obra de Jaume de Faveran, i encàrrec del propi bisbe. De ser així, la cronologia es situaria entre els anys 1321 i 1330. Tot i així, aquesta obra xoca amb el realisme de les dues anteriors.

El sepulcre d'Arnau Soler es data a l'entorn de 1330. el personatge morí l'any 1326 i va ser el donant del baldaquí que abraça el retaule de plata, i exercí el càrrec d'ardiaca de Besalú. Fou patrocinador d'obres artístiques amb un afany de prestigi personal.

En un primer moment, l'obra s'instal·là al pòrtic o galilea de la catedral. Al construir l'actual façana barroca al 1604, el sepulcre fou traslladat al claustre.

El sepulcre d'Elionor de Cabrera és obra d'autor desconegut datada a l'entorn de 1340. La datació es deu a que Elionor va morí l'any 1336 i va rebre sepultura poc temps després. Se li va concedí el privilegi de ser enterrada a la capella de Sant Rafael del claustre de la Seu l'any 1331, com a recompensa a les nombroses donacions que havia realitzat en favor del capítol de Girona.

Els Sepulcres de Ramón Berenguer - cap d'Estopes- i Ermesenda -muller de Ramon Borell- havien estat col·locats inicialment a la galilea de la Seu romànica (segle XI). L'any 1385 el rei Pere el Cerimoniós, en aquell moment a Figueres, ordena que fossin instal·lats a l'interior de la catedral, concretament entre els extrems del tram que precedeix al presbiteri, on encara avui es poden veure. El monarca encarregà a Guillem Morell la talla de dues imatges jacent d'ambdós personatges i les plaques de marbre que cobreixen la caixa, amb el desig de dignificar els rústecs sepulcres primitius.

L'obra devia estar acabada el 5 de novembre del mateix any, data aproximada del trasllat de les dues despulles comtals al nou emplaçament.

El sepulcre del bisbe Bernat de Pau (1436-1457) demostra preocupació per la sepultura i per aconseguir un emplaçament digne esperant el Judici. Així, el 6 de desembre de 1455 convocà el capítol, i davant del notari renuncià a certs drets sobre l'administració de la Seu, a canvi d'obtenir una llicència per tenir la sepultura a la capella del Sant Honorat que ell mateix havia fet construir.

El sepulcre de Dalmau Raset, consta en el seu testament que es destinà una partida perquè fos costejat, però no s'esmenta qui va ser l'encarregat de realitzar-lo.

El mausoleu de Guillem Ramon de Boïl, és fruit d'una remodelació d'un antic refectori canonical de la Seu. El bisbe de Boïl, demanà l'autorització per les obres l'any 1531, i el març de l'any següent ja s'havia construït l'altar. El sepulcre, començat poc després, no era acabat quan morí Boïl, el 24 de novembre de 1532, i s'enllestí més tard.”


  • Pels estudiosos del tema, després de la informació anterior, si encara calguessin més dades, us remetem a les pàgines de Patrimoni.Gencat – Jaciments / Patrimoni.Gencat - Arqueologia.

Edificacions properes: Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.

Altres pàgines:

 

Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.

MAPA de situació:



Altres - Imatges de Girona - 2 0 1 6