F O T O S
1
2
3
4
5
I T I N E R A R I
Situació: A Girona, ciutat i municipi del mateix nom, i capital de la comarca del Gironès (Girona).
Època: Segle XIV – Gòtic - (Patrimoni.Gencat).
Protecció: BCIN - (Patrimoni.Gencat).
Estat: Bo. Visitable: de pagament - Informació / horaris / tarifes.
Altres noms: Església de Sant Feliu - (Patrimoni.Gencat).
Accés – Visitada el 09/04/2016:
La trobarem a la Plaça de Sant Feliu.
Localització: N 41 59 16.9 E 02 49 30.0 – Altitud: 65 m. aproximadament.
Mobilitat:
- A Girona, avui, hi havia força gent. Suposem que varen coincidir que era dissabte, que hi havia mercat i que hi havia molts turistes. Després d’intentar trobar un lloc per aparcar el cotxe, sense èxit, varem determinar dirigir-nos al rovell de l'ou de la ciutat, a la Plaça d’en Jaume Vicenç Vives, vora la Catedral, on hi ha els edificis dels Jutjats, i on hi trobem un pàrquing públic, de pagament.(41 59 14.0 02 49 20.2). (Compte amb el temps d'estada del vehicle. El cost, no és barat precisament).
- Tot seguit, a peu, ens vàrem endinsar pels bonics racons de Girona.
Altres: De la pàgina web Patrimoni.Gencat, ens complau extreure la següent informació (Abril 2016):
“ Descripció
L'església de Sant Feliu, que per la seva posició extramurs fou fortificada en més d'una ocasió, és el fruit de diverses etapes constructives i presenta per tant diversos estils arquitectònics.
Cal destacar-ne el seu campanar, que constitueix una fita essencial en la imatge monumental de la ciutat.
De la primitiva església romànica, dels segles XII-XIII, conserva només la planta.
L'edifici actual fou bastit a partir del 1313 en estil gòtic.
El 1318 s'acabà de construir el presbiteri, i el 1326 es cobrí la nau amb volta de creueria, amb tercelets.
Només el braç esquerre del creuer conserva la volta de canó romànica.
La transició entre els dos estils és resolta sàviament per un trifori, poc freqüent en el gòtic català, amb finestres coronelles d'arc de mig punt.
A mitjan segle XV, entre 1357 i 1368, es construí també un claustre gòtic, però aviat (1374) s'hagué d'enderrocar per raons defensives.
En resten quatre arcades muntades a la porta de migdia.
L'element més destacat és el campanar, iniciat el 1368 sota la direcció del mestre d'obres gironí Pere Sacoma, i que a causa de les obres de fortificació de l'església no fou acabat fins el 1392.
La seva punxa massissa, més pròpia del gòtic nòrdic, era rematada per una agulla que fou escapçada per un llamp el 1651.
A principis del segle XVII (1601), s'edificà la façana barroca, obra del picapedrer gironí Llàtzer Cisterna.
La seva composició, que recorda solucions de retaules contemporanis, amb les fornícules sense imatges i un gran rosetó, fou recollida molt posteriorment per Pere Costa a la façana de la catedral (1730).
La façana resta entre el campanar i l'altre torre bessona que restà inacabada.
Finalment, entre 1782 i 1792 fou edificada la capella de Sant Narcís, al lloc de l'antic claustre.
De planta el·líptica, fou decorada amb pintures murals de Manuel Tramulles, avui molt malmeses.
La capella, que fou restaurada a principis de segle XX per Rafael Masó i el pintor Dàrius Vilàs, guarda un retaule gòtic del segle XV, atribuït a Joan de Borgonya.
A l'interior de l'església es conserven vuit sarcòfags romans i paleocristians, dels segles III i IV, encastats a les parets del presbiteri.
Foren trobats arran de la construcció de l'església, que ocupa el lloc d'un antic cementiri romà, i són d'un valor extraordinari.
També cal esmentar el sepulcre gòtic de Sant Narcís, obrat probablement per Joan de Tournai (1328), i un Crist jacent d'alabastre, única resta del grup del Sant Sepulcre, que cal considerar obra del mestre Aloi de Montbrai (1350).
Conserva un relleu gòtic de la Verge i el Nen, realitzat el 1504 per Joan Venetrica i que formava part del retaule de Sant Feliu, desmuntat el 1936 i portat en part al Museu d'Art de Girona.
També conserva una imatge barroca de Sant Josep.
El 1989 la Generalitat de Catalunya, la Diputació i el bisbat de Girona signaren un conveni de col·laboració conjunta per a les tasques de restauració de Sant Feliu.
Des d'aleshores s'han dut a terme diverses obres de connexió i restauració global de l'edifici.
Façana principal
Barroca, de traces molt senzilles i encaixada entre la torre campanar i una torre bessona inacabada.
Es composa de dos cossos amb quatre columnes cadascun.
Entre aquestes columnes hi ha cinc fornícules sense Sant titular.
Al damunt de les quatre columnes inferiors hi havia quatre caps, dels quals un ha desaparegut, obrats pels mestres picapedrers Felip Regi i Joan Jausi, entre els anys 1605 i 1610.
Sobre aquests dos cossos hi ha un gran rosetó i al damunt d'aquest, tres finestres amb frontons alternants.
Una cornisa i una balustrada limiten la façana per la part superior.
Dissenyada per Llàtzer Cisterna, picapedrer de Pedret, l'any 1601.
Campanar
Format per tres pisos assentats sobre una torre de base octogonal.
Els intermedis de les finestres es perllonguen en esvelts pilars rematats per nou agulles dentades.
Tot el conjunt és remarcat per una agulla massissa, atípica del gòtic català i d'origen nòrdic, que va ser escapçada per un llamp el 10 de gener de 1651.
El campanar de Sant Feliu creà escola i va ser imitat en les esglésies de Sant Martí Vell, Fornells de la Selva, Cassà de la Selva, Bordils i la Pera.
A la part oposada de la façana principal es va començar la construcció d'un altre de planta igual, però les obres s'aturaren en arribar a l'alçada de la façana.
Arcades del claustre
La porta meridional de Sant Feliu conserva a ambdós costats, unes ogives procedents del derruït claustre gòtic, situat antigament al lloc on ara hi ha la capella de Sant Narcís.
Se'n conserven quatre arcades i cinc columnes amb capitells que les sostenen.
L'antic claustre, format per vuit parells de columnes a cada galeria, fou construït durant el període 1357-1368 pel mestre picapedrer Arnald estany i enderrocat l'any 1374 per ordre de Pere el Cerimoniós per necessitats de guerra (la campanya de l'Infant de Mallorca contra el rei d'Aragó).
El 1378 el comte d'Urgell va comprar 25 parells de columnes a 50 sous el parell.
L'ordenació reial que decretà l'enderroc del claustre preveia la fortificació del temple i la construcció d'un portal de fusta que enllacés l'absis de Sant Feliu amb la torre de Sobreportes.
Impostes
1-. Situada a la sagristia. Suportava el bigam del cor de la capella-reliquiari de Sant Felip i de Sant Narcís, avui sagristia principal. En forma de cap d'home.
2-. Situada a la sagristia. Suportava el bigam del cor de la capella-reliquiari de Sant Felip i de Sant Narcís, avui sagristia principal. Forma de cap de bèstia.
3-. Situada a la sagristia. Suportava el bigam del cor de la capella-reliquiari de Sant Felip i de Sant Narcís, avui sagristia principal. Forma de cap d'animal.
4-. Situada a la sagristia. Suportava el bigam del cor de la capella-reliquiari de Sant Felip i de Sant Narcís, avui sagristia principal. Forma de cap de persona.
Sarcòfag del rapte de Proserpina
Fet de marbre de 215x56 cm.
Representa el mite del rapte de Proserpina per part de Plutó.
Les escenes es distribueixen en un fris continu.
Partint de l'extrem dret es distingeixen tres grups de figures.
El primer està dominat per la representació de Ceres en un carro estirat per dos cavalls per sobre dels quals vola la figura alada de Caligo.
Per sota trobem a Tellus estirat a terra, amb petit Eros al seu costat mentre que dos més se situen als peus dels cavalls.
A l'angle superior apareix una figura masculina que s'identifica amb una personificació d'una muntanya.
En el grup central trobem Plutó en el moment que intenta apressar Proserpina, la qual, mig agenollada i amb el vel flotant intenta evitar-ho.
Al seu costat Venus, Minerva, Mercuri i Cronos.
El terç esquerre està ocupat per la representació del moment del rapte amb el carro.
Sarcòfag de la cacera dels lleons
Realitzat en marbre blanc fa 219x61 cm. La seva cara frontal és decorada amb quatre escenes diferents, referides a la cacera del lleó.
Apareixen diversos caçadors a cavall, un atacant un lleó i una lleona, un altre caçador i peons en segon terme.
Al centre apareix, darrera un genet, una figura femenina amb una toga i un carcaix que s'ha identificat amb la personificació de la virtut.
Sarcòfag de la multiplicació dels pans i els peixos
Realitzat en marbre fa 210x57 cm.
Hi ha una recerca de la simetria en la disposició des personatges.
Al centre hi ha l'escena que li dóna nom, on destaca la simbologia de l'eucaristia reforçada per l'escena del miracle de Canà i completada per la idea de perdó i conversió que es desprèn de la resta d'escenes.
Als costat del grup central apareix l'escena de la conversió de l'aigua i el vi i la curació del cec.
A continuació, a l'esquerra, la curació del paralític i al costat oposat l'escena de les negacions de Pere.
Als extrems se situen les altres dues escenes que formen la trilogia del sant: la de la font, a la dreta i la de l'arrest a l'esquerra.
Sarcòfag de Susanna
Realitzat en marbre blanc fa 208x56 cm.
A la part frontal hi ha cinc grups representant les escenes en relació al tema bíblic de Santa Susanna.
A la primera apareix la santa vestida amb túnica i vel aixecant el braç dret mentre que a l'altre hi porta un cofre o un còdex.
La figura està emmarcada per dos arbres entre els que s'estè una cortina.
A banda i banda apareixen els vells amb túnica i pal·li.
La segona escena es desenvolupa davant l'entrada d'una casa de la que en veiem el frontó, dues finestres, el sostre i els capitells de les columnes de l'entrada.
Al davant apareix Susanna en posició frontal entre els dos vells i dos servidors.
La tercera és el judici.
La santa apareix dreta i voltada de diverses figures familiars.
La quarta representa la proclamació de la innocència de la santa i a la darrera els dos vells en actitud suplicant.
Sarcòfag de Sant Feliu
Fet en pedra amida 220x58 cm.
A la cara frontal hi ha vuit escenes que segueixen esquemes força habituals.
Hi destaquen les que formen la trilogia de Sant Pere: a l'extrem dret Pere fent sortir aigua de la roca davant els seus soldats, a l'extrem oposat i cercant l'efecte de simetria, es disposa l'escena de la resurrecció de Llàtzer.
A continuació de l'escena de la font es representa l'arrest del sant per part de dos soldats i al lateral oposat, l'escena de la multiplicació dels pans i els peixos.
La tercera de l'esquerra és la curació del paralític.
La quarta de l'esquerra és l'anunci de la traïció de Pere.
Entre aquesta i la curació del cec es representa el tema del miracle de Canà, on es converteix l'aigua en vi.
Sarcòfag del Bon Pastor
Marbre blanc, 190x61cm.
Presenta una decoració consistent en dues sèries d'estrígils disposades en sentit oposat.
Al centre originen un espai ocupat per la figura d'un orant vestit, com és habitual, amb estola i pal·li i cobrint-se el cap.
En els dos extrems els espais rectangulars sobrers estan decorats amb sengles figures del bon pastor, vestits amb túnica manicata, alícula, botes i "faciae crurales".
Les figures sostenen un xai per les potes amb una mà mentre que a l'altra hi porten una gerra.
Als seus peus hi ha un gos amb el cap aixecat.
Les figures presenten actituds oposades i simètriques.
Sarcòfag amb orant I
Marbre blanc, 195x54 cm.
Presenta una decoració consistent en dues sèries d'estrígils disposades en sentit oposat que separen tres espais rectangulars.
EL del centre presenta la figura d'un orant, originàriament femenina però modificada afegint la barba i convertint la palla que cobria el seu cap en cabells.
La flanquegen dues que s'interpreten com a apòstols o sants.
En el plafó dret s'hi representa l'escena de Sant Pere a la presó.
El sant porta barba, va vestit amb túnica i pal·li i mostra un gest d'inquietud.
Els soldats que l'agafen, porten túnica curta, clàmide i el característic barret cilíndric.
El plafó de l'esquerra recull l'escena de la curació del cec.
Crist col·loca la seva mà sobre els ulls del cec, representat a una mida menor que la resta de les figures.
Sarcòfag amb orant II
De marbre blanc, fa 221x48cm.
Decorat amb fris corregut, hi ha fins a nou escenes en una composició bigarrada.
Al centre hi trobem la figura de l'orant amb palla i estola.
La primera escena de la dreta és una combinació del miracle de la font i l'arrest de Sant Pere que juntament amb la de la traïció formen la trilogia del sant.
A continuació hi ha l'escena de la curació del paralític i en tercer lloc la multiplicació dels pans i els peixos.
L'última escena és la curació del cec.
A l'altre costa de l'orant està representada la Resurrecció basada en l'episodi bíblic que narra la visió del profeta Ezequiel.
A continuació apareix Crist sobre la figura d'un lleó ajagut i al voltant del que es cargola una serp.
L'última escena mostra el sacrifici d'Abraham.
Ossera
De pedra, sostinguda per mènsules.
Al centre de la part frontal hi ha una inscripció il·legible degut a l'erosió.
Flanquejada per dos relleus iguals amb una figura vuitlobulada on s'inscriu un escut emmarcat on s'hi representa un lleó rampant
Sepulcre de Pere de Requesens
Fou abat entre el 1216 i el 1228, el seu sepulcre és de marbre blanc adossat a la paret meridional de l'església.
Hi ha una inscripció: " FORMA VENUSTATIS, SCOLA IURIS, VAS PROBITATIS, PRIMAS JUSTICIE, FONS DOGMATIS, ARCA SOPHIE, ISTE FUIT PETRUS, PIUS ABBAS, DOGMUS ET EQUS, SUMPLIBUSQUE DONIS ASCENDIT CULMEN HONORIS, MORS MALA, MORS SEVA, QUAN CUNCTIS INTULIT EVA, FOELICIS FESTO CAPIT ISTUM FUNERE MESTO, QUESUMUS, O CHRISTE, CUM SANCTIS GAUDEAT ISTE, GLORIA SOLAMEN SIS ILLI CELITUS, AMEN OBIIT ANTEM KAL, AUGUSTI ANNO DNI MCCX, II"
Sepulcre romànic
Sostingut per quatre mènsules, ornamentat amb dos àngels envoltats d'estrelles els quals sostenen el disc solar amb l'anyell místic.
A cada costa del vas hi ha una creu llatina potençada.
Columna salomònica amb el capitell corinti i la base.
De talla.
Daurada amb pa d'or.
Com sol ser corrent, a les volutes del fust de la columna s'hi enfilen raïms i pàmpols.
Prové d'un antic altar, avui desaparegut.
Notícies històriques
L'església col·legiata de Sant Feliu es troba situada fora del recinte de la Força Vella, probablement a l'indret d'un antic martyrium erigit en honor de sant Feliu.
L'església és documentada des de l'any 882, tot i que l'edifici actual correspon bàsicament a la construcció gòtica del segle XIV, acordada pel capítol l'any 1313.
El primer mausoleu fou projectat per l'arquitecte Marià Sureda i executat pels escultors Jeroni Sunyol i Joan Figueres.
Fou inaugurat el 2 de maig de 1880 traslladant les despulles del general des d'una urna en la que estaven des de l'any 1816.
El segon mausoleu fou erigit en honor de les heroïnes de Santa Bàrbara, companyia fundada pel mariscal Àlvarez de Castro en una instrucció de 3 de juliol de 1809.
Estava formada inicialment per 200 dones amb la missió d'assistir als ferits en el setge de Girona del general Saint-Cir el qual reconegué el seu heroisme com consta en el "Journal des operations de l'armée de Catalogne, en 1808 et 1809".
Fou inaugurat el 4 de juny de 1925 pels reis Alfons XIII i Victòria Eugènia.
El primer sepulcre de Sant Narcís fou costejat per l'Ajuntament de Girona, segons consta en la inscripció que es llegeix a la part frontal d'aquest sepulcre: PATRONO SUO PRAESANTISSIMO SENATUS GERUNDENSIS XV CALENDAS APRILIS ANNO MDCCC.
Del segon sepulcre sabem que l'any 1328, el mestre Joan realitza aquest sepulcre a expenses del Canonge Guillem de Sucarats i del capítol col·legial.
La majoria d'autors identifiquen aquest autor amb Joan de Tournai.
Segons explica la tradició, des de la seva construcció fins a finals del segle XVIII, va guardar les relíquies del Sant.
En aquest moment el bisbe Lorenzana ordenà el trasllat a la capella i sepulcres actuals.
És una obra de caràcter realista i dinàmic, amb predomini de les formes plenes, especialment cúbiques, més properes del gòtic flamenc que no pas del català.
Els sarcòfags provenen segurament d'una necròpoli tardorromana que estaria situada en el mateix lloc de l'església.
Estaria fora la muralla al costat de la porta nord, avui coneguda amb el nom de Sobreportes.
Devien ser trobats en el moment de la construcció de l'església.
Sarcòfag de Proserpina.
Se suposa que fou realitzat en un taller romà.
García Bellido el data a finals del s. IId.C. Koch i Sichtermann, en una data més recent a l'entorn de l'any 230.
Presenta moltes semblances amb un que tracta el mateix tema conservat al Museu d'Arqueologia de Catalunya.
Sarcòfag de la cacera dels lleons.
Un de semblant a l'església de Sainte Aphrodise (Beziers).
Sarcòfag de la multiplicació dels pans i els peixos.
Pel seu estil és considerat d'època constantiniana i per tant datat posteriorment a l'any 315d.C.
Conserva, però algunes característiques de l'època tetràrtica, especialment l'estreta composició, les figures en segon terme i els tipus de cara ovalats.
Sarcòfag de Susanna.
Estil tetràrtic.
Cronologia entre els anys 300 i 315 d.C.
Per Botet i Sisó és un dels sarcòfags més notables trobats a Catalunya.
Amb una iconografia nova pel que fa a les escenes segona (Susanna davant la casa) i quarta (els vells suplicant).
Sotomayor assigna l'autoria d'aquest sarcòfag al mateix taller preconstantinià que realitzà l'exemplar n.191 conservat al museu de Letran.
Sarcòfag de Sant Feliu.
Segons alguns autors aquest és el sepulcre trobat el darrer terç del s. X pel Bisbe Miró i es trobava darrera l'altar major.
Traslladat el 1607 al pilar del púlpit corresponent a la nau de l'epístola.
Més tard, el juliol 1779 i segurament a instàncies del canonge Dorca, se situa sobre l'arc de l'altar major.
Finalment l'any 1943 s'eliminà la pintura amb que s'havia cobert i es col·locà al lloc actual.
D'època clarament constantiniana, caracteritzada per la manca de contrastos, un nou sentit de la línia, una forma gairebé cúbica dels caps i una composició menys bigarrada.
Sarcòfag del Bon Pastor.
La majoria d'autors daten el sarcòfag entre el 300 i el 315 per presentar els trets característics dels relleus d'època tretràrtica com són els motius d'estrígils, la manca de volums i la recerca del contrast mitjançant la tècnica del clarobscur, l'ús abundant del trepant en nas, lacrimals i cabells, la forma ovalada dels caps i el tipus de pentinat en petits blens de les figures.
La figura de l'orant és un dels temes preferits de la primera meitat del s. IV. Segons Sotomayor la composició i l'estil són molt semblants a les d'un sarcòfag de Sant Praxeae a Roma, el qual permet parlar d'una procedència romana, potser també del mateix taller que hauria fet el sarcòfag de la cacera dels lleons.
Sarcòfag amb orant I.
Presenta els trets característics dels relleus d'època tretràrtica.
Es conserva un exemplar molt semblant al Museu d'Arqueologia de Catalunya, segurament provinent del mateix taller.
Sarcòfag amb orant II.
Diversos autors (Sotomayor, Schlunk, Bovini, Palol) coincideixen a datar-lo als primers anys dels s. IVd.C.
Sepulcre romànic.
Segurament prové del cementiri que hi havia en aquest indret.
En llatí es pot llegir que Guillem Arnau de Cilari morí el 4 de juny de 1190 i que Arnaleta, la seva filla, casada amb Arnau de Struç morí el 7 de les calendes de setembre de 1204.
Edificacions properes: Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.
Altres pàgines:
Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.
MAPA de situació: