El conjunt de tines a peu de vinya que es troba al Bages, als termes municipals del Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura és un patrimoni excepcional, únic al món.
Les informacions que oferim a continuació han estat extretes dels plafons situats al davant de les tines indicades
Data de la visita: 19/04/2013
Veurem tot seguit una petita mostra d'aquestes construccions
F O T O S
Si haguèssim d'invitar a visitar unes tines, les primeres que recomanariem serien les Tines del Bleda, Tines del Tosques i Tines d’en Ricardo
Què és una tina ?
Una tina, en alguns llocs també anomenada cup, és on fermenta el most fruit d’aixafar el raïm i per tant no és on es guarda el vi: el vi és guarda a la bota.
Són construccions folrades amb cairons envernissats. El volum de les tines a peu de vinya és molt variable. Va de 2.000 o 3.000 litres a més de 20.000, arribant excepcionalment a superar els 30.000 litres.
I per què es van fer les tines en mig de les vinyes ?.
Construir les tines a peu de vinya va ser la solució per tenir més temps per poder collir el raïm i no d’haver d’invertir el jornal en el seu transport.
Les tines a peu de vinya van donar més temps al pagès per fer la verema.
A més, en fer la verema més ràpid, s’aconseguia omplir la tina també més de pressa i la fermentació era més homogènia i de millor qualitat.
Cada tina correspon a un pagès, i evidentment l’omplia amb el raïm de la vinya que conreava.
A vegades trobem tines soles, però també és habitual trobar-les agrupades, molt probablement per vigilar-se-les mútuament.
Les barraques les feien els pagesos amb contracte de parceria, que anaven a parts amb els propietaris.
És a dir, tenien llogat el tros, normalment tants anys com vivia la vinya. Aquest contracte es diu de rabassa morta.
Hi ha tines amb un clos al voltant de la tina i la barraca. Aquest fet es dona amb més freqüència en els conjunts més allunyats de tines.
Un altre aspecte important a tenir en compte és que aquest indret, i en general on trobem tines a peu de vinya, és que a principi del segle XIX tot el que veiem era bosc.
És un territori aspre, sense gaires llocs plans aptes per al conreu i així van romandre fins que hi hagué una gran demanda d’aiguardent. Una part se n’anà cap a les emergents colònies espanyoles d’Amèrica, però sobretot se n’anà cap a les armades d’Anglaterra i Holanda. L’Aiguardent havia esdevingut la beguda habitual dels mariners.
El Bages no va ser una comarca clarament exportadora d’aiguardents, però per contra si que va trobar més mercat ja que altres comarques que si ho eren, no li feien la competència amb el vi i a més va ser la principal comarca que abastia les comarques de muntanya del nord, del Pirineu.
Ja tenim el motiu de la gran quantitat de vinya que es va plantar arreu, però per què a més es van fer tines a peu de vinya ?
Doncs perquè aquest indret feréstec i aspre com hem dit, no és apte per fer-hi més masos ni petits poblets: ni hi ha fonts ni llocs plans.
Però sí que era apte per plantar-hi vinya: admet ser plantada als costers, sobretot si s’hi fan feixes.
I a més, en aquell moment històric, hi havia una gran quantitat de mà d’obra.
Però la mà d’obra venia de lluny, a més de dues hores a peu en alguns llocs. Està documentat que venien dels pobles veïns, però sobretot de Manresa.
A partir del segle XIX es van començar a construir les tines a peu de vinya, ben al contrari del que s’havia fet fins a aleshores que els pagesos es feien el vi a casa seva.
Al poble o al masos, però fins aleshores mai en mig de les vinyes.
Construccions de pedra seca? Sí però no.
D’una manera genèrica se sol assimilar les tines a les construccions de pedra seca relacionades amb el conreu de la vinya. Però una tina és més que pedra seca. Com és evident, per poder tenir un contenidor pel suc del raïm que no perdi, cal una construcció ben sòlida.
Les tines són construccions fetes amb morter de calç, i folrades amb cairons (peces de ceràmica cuita) envernissats. És una construcció ben ferma, fet que ha contribuït que ens arribessin als nostres dies. Les més antigues solen ser rodones, les més modernes més sovint són quadrades.
A la part inferior, per poder buidar la tina, hi ha un element singular: la pedra de la boixa o simplement, boixa. Es tracta d’una pedra allargassada, carejada, que se li ha practicat un forat al mig.
Aquesta pedra, sovint es tapava amb un tronc de boix, i d’aquí li ve el nom.
També s’hi posaven aixetes, però eren cares i no s’hi deixaven fixes per evitar ser robades.
Pel seu funcionament es posaven les posts o brescat. És el terra de fusta on s’aixafava el raïm. És un terra que no tapa bé, necessari per deixar escolar el suc del raïm avall.
Sovint a sota hi havia uns travessers de fusta, amb funcions de biga.
Era molt perillós, mortal, caure avall: Al poc temps de començar a aixafar el raïm, el suc que començava a omplir la tina fermentava i extreia de l’aire de dins la tina, l’oxigen. Qui hi queia i no podia ser assistit de seguida s’enfrontava a una mort segura...
La Coberta
La part superior de la tina era coberta, per evitar que la pluja entrés a la tina. Les tines circulars prenen realment un aspecte de barraca de vinya, sinó fos que són sobre el cilindre que forma la tina.
Aquesta part de l’obra si que és feta disposant la pedra en sec. I la forma de construcció és igual a les barraques: la cúpula se sosté per aproximació progressiva de les filades de lloses, no és una veritable cúpula de càrrega.
La falsa cúpula era carregada amb pedruscall i terra per donar-li més solidesa, i a sobre s’hi plantaven sord, aquells lliris blaus, i també hi naixien altres herbes que ajudaven a conservar la terra.
Un voladís de llosetes contribuïa a aguantar la terra de sobre la “cúpula”.
Per contra, les tines quadrades tenien la coberta de teules i bigues de fusta, normalment roure.
Construccions annexes
Excepcional és la base de premsa que es pot observar al costat de les tines. Es tracta d’una premsa desmuntable.
Van aprofitar una pedra propera per picar-ne la forma.
Sobre aquesta base s’hi muntava cada verema la premsa, una vegada havia fet la seva funció es tornava a desmuntar per evitar que la pluja, el fred ... la fessin malbé .
Aquí es van estalviar de construir una gran barraca per protegir-la: les bigues i el cargol es guardaven i la base, de pedra, no calia.
Aquestes premses es transportaven d’una vinya a una altra, i s’aprofitava la base que quedava a la vinya, tot i que no són gens freqüents.
Altres: De la pàgina web de la Coordinadora Entitats Pedra Seca, ens complau extreure el següent paràgraf:
“Les tines són un patrimoni cultural arquitectònic singular.
Habitualment s'han construït al costat dels masos, però, en algunes poblacions del Bages, a partir del XVIII i, sobretot el XIX, es construiran enmig de les vinyes; es tracta d'un sistema per evitar els costos que suposava tot el transport de la verema des de la vinya fins a casa, més quan els camins s'havien de traginar a bast o, fins i tot, a braços amb semalers.
Això pot fer entendre que la distància era una qüestió que condicionava fins on era possible tenir una vinya, més quan els masos estaven situats en llocs de difícil accés.”
- Tines al mig de les vinyes - Ajuntament del Pont de Vilomara
- Tines enmig de les vinyes - Wikipedia
- Tines a peu de vinya
- Les Tines de Vi a la Vall del Flequer
- L’evolució de les tines a la Catalunya Central - RACO - Revistes catalanes amb accés obert.
- Barraques i tines, construccions per a la vinya - Dovella.
La Fil·loxera - Extret parcialment de Vikipèdia:
" La fil·loxera és un petit insecte emparentat amb el pugó. Ataca en massa a les arrels dels ceps xuclant-los la saba fins a matar-los.
La plaga de la fil·loxera va arribar accidentalment a Europa l'any 1860 des d'un carregament de cep americà que anava cap a França.
La fil·loxera es va estendre ràpidament per França a causa de la gran quantitat de vinyes franceses i la impotència dels agricultors per aturar la plaga. Així, amb relativament poc temps la plaga va escampar-se arreu d'Europa tot i els controls que es feien en l'exportació de ceps.
Quan es va conèixer l'existència de la plaga, es van dur a terme diferents mesures de seguretat. Totes les vinyes que resultaven infectades es cremaven per evitar que s'estengués.
Cap a finals del segle XIX i a inicis del XX, va arribar finalment la temuda plaga, que va fer desaparèixer gran part de les vinyes catalanes.
Provocà la destrucció del mode de vida de molts agricultors al destruir les seves vinyes, i va contribuir a l’èxode rural."
Donat l'impacte que va tenir aquest "fenòmen" en el context de Catalunya, oferim varis enllaços a diverses pàgines que informen sobre aquest assumpte:
- Vikipèdia
- Enciclopèdia.cat
- L’Impacte de la fil·loxera - Arribada al Penedès - Laura Sabaté.
- Les cases de Calella.cat
