Monestir de Santa Maria d’Amer – Amer / Selva

Rating: 1.0/1. From 1 vote.
Please wait...

F O T O S


I T I N E R A R I


Situació: Dins d'Amer, vila i municipi de la comarca de La Selva (Girona).

Època:  Segle IX- Romànic - (Generalitat de Catalunya).

Protecció: No hi consta - (Generalitat de Catalunya).

Estat: Bon estat. No és accessible lliurament. Aparcament als voltants.

Altres noms:

Accés - Visitat el  14/12/2013:

El trobarem a la Plaça del Monestir.

Localització: N 42 00 36 E 02 36 07 – Altitud: 185 m.

Altres: De la pàgina web de la Generalitat de Catalunya - Pat.mapa, ens complau extreure la següent (i extensíssima) informació (Desembre 2013):

“ Descripció

L'església de l'antic monestir d'Amer és un edifici de planta basilical, orientat al nord-oest, amb la nau central i les dues laterals cobertes amb volta de canó i capçades per un absis i tres absidioles de planta semicircular.

 Tant l'absis com les absidioles estan coberts amb volta de quart d'esfera. Les dues absidioles que flanquegen l'absis - una a cada banda- són de tamany similar. L'absidiola de la dreta va estar durant molt de temps tapada per la construcció de Can Terme, però entre les vàries intervencions que es van practicar en l'església en el 1995, una va ser l'expropiació de Can Terme i part del seu enderrocament, que va permetre que tornés a quedar a la vista l'absidiola de la construcció original. Per la seva banda la de l'extrem esquerra és de major grandària i difereix sensiblement de les altres dues absidioles.

Aquesta absidiola de l'extrem esquerra és molt més posterior, concretament del segle XII. I és que en el segle XII va ser afegit el cos que hi ha al costat sud-est amb una nau rectangular, capçada per un absis, que s'obre a la nau mitjançant un arc presbiteral; d'aquesta manera la capçalera restava com un conjunt de quatre absis.

 L'absis central i l'absidiola de l'extrem esquerra - la del segle XII - presenten la mateixa decoració a base de lesenes i grups de dues arcuacions llombardes. Difereixen únicament pel fet que l'absis central, de grandària sensiblement major, té tres finestres d'una sola esqueixada mentre que l'absidiola de l'extrem esquerra tant sols té una finestra - en la part central- d'una sola esqueixada.

 Per la seva banda les absidioles laterals que flanquegen l'absis central només tenen arcuacions llombardes sense lesenes i una finestra d'una sola esqueixada en la part frontal.

 Les naus estan sostingudes per vuit agrupacions de quatre columnes construïdes a la darreria del segle XVII. La nau central s'uneix a les laterals mitjançant quatre arcs de mig punt de grandària irregular.

 Si establim un símil comparatiu entre la resolució interna i externa de l'església ràpidament ens adonem que ens trobem davant de dues esferes completament dispars.

 I és que tot l'interior mostra un aspecte molt rústic amb la pedra vista totalment al descobert. El tipus d'aparell utilitzat en aquest cas, és un carreu petit molt aplanat i ordenat.

 Per la seva banda, la resolució externa es desmarca completament d'aquesta tendència, ja que tota la façana ha estat arrebossada i pintada completament de nou. La planta baixa destaca pels dos portals de factura similar: es tracta de dos portals d'arc de mig punt d'inspiració clàssica com així ho acrediten els diversos elements que en ells s'hi concentren, com ara les dues pilastres que flanquegen el portal que descansen sobre dos basaments respectivament i que estan coronades per dos capitells. Uns capitells sobre els quals descansa un fris, el qual està ornat amb els arquetípics triglifs i mètopes sobre el qual trobem una cornisa de factura molt austera i discreta.

 Per la seva banda el pis superior s'ha projectat en la façana en format de galeria composta per quinze obertures d'arc de mig punt.

 L'edifici de l'església avui es presenta molt desfigurat, sobretot per la quantitat i el volum de les construccions afegides al seu voltant. Entre totes aquestes cal destacar especialment cinc:

(1) en primer lloc, al segle XII fou afegit el cos que hi ha al costat nord-oest amb una nau rectangular, capçada per un absis, que s'obre a la nau mitjançant un arc presbiteral; d'aquesta manera la capçalera resta com un conjunt de quatre absis.

 (2) En segon lloc tenim el campanar bastit també al segle XII. Es tracta d'un campanar de torre, de planta quadrada, ubicat al costat de la façana nord-oest. El campanar presenta dos rellotges: en la façana principal orientada al sud i que dóna a la plaça del monestir trobem el rellotge mecànic amb les seves broques pertinents, mentre que en la façana posterior orientada al nord s'observa el gran rellotge de sol.

El pis superior del campanar consta de quatre obertures d'arc de mig punt emmarcades amb pedra i està ornat amb un fris corregut que abarca tot el perímetre, format per petites arquacions culminades als extrems amb uns medallons circulars. El campanar està cobert amb una cúpula folrada amb gres que combina motius romboïdals de diversos colors conformant així un escacat. La cúpula està rematada amb un gran pinacle de ferro forjat. El treball de la forja aplicat al pinacle és molt interessant: es tracta d'una estructura en forma de "V" que sustenta dues petites campanes i que està ornat amb tijes de tall vegetal i floral i que el recobreixen íntegrament i que li atorguen un aspecte abarrocat i pompós.

 (3) En tercer lloc al segle XVIII, en el sector nord-est lloc on hi havia hagut el claustre original, es va construir l'actual capella dels Dolors i probablement també l'actual baptisteri.

 (4) En quart lloc trobem l'edifici parroquial que està unit i ensamblat amb la façana de l'església pròpiament. Un edifici que en un primer moment acollia un cinema-teatre però que en l'actualitat pretén combinar aquestes tasques de cultura i oci amb les tasques de casal parroquial. Es tracta d'una construcció de tres plantes; en la planta baixa trobem l'accés i en el primer i segon pis trobem tres obertures rectangulars per pis, respectivament, totalment irrellevants ja que no han rebut cap tipus de tractament a destacar.

(5)  La última construcció en discòrdia,  però no per això menys interessant és la construcció que trobem adossada en el sector nord-est, concretament en la capçalera de l'església com és l'antiga sagristia major del monestir, coneguda popularment com Can Terme.

 Es tracta d'un immoble de morfologia irregular en forma de "L" estructurat en dos cossos i que consta de tres plantes. El cos principal que tanca la plaça varia entre 2 i 3 plantes i està cobert amb una teulada a dues aigues de vessants a façana. Per la seva banda el cos secundari, que està adossat a l'església, consta de dues plantes i està cobert amb una teulada d'una sola aigua de vessant a façana (per una revisió més exhaustiva de l'edifici Veure la fitxa de Can Terme).

 L'antic monestir d'Amer constituïa un clos completament aïllat i tancat però alhora totalment autònom i independent de l'exterior. Aquesta manca de dependència de les autoritats i necessitats mundanes externes cal atribuir-la al rigor i a la disciplina alhora de confeccionar una entitat dotada amb tot tipus d'instal·lacions des de l'església on practicar la vida espiritual i religiosa, passant per la sagristia major on es tenia cura de tots els estris i utensilis que s'utilitzaven en l'exercici de les cerimònies (Veure fitxa de Can Terme) i la infermeria per guarir no només als monjos malalts sinó també als transeünts ferits els quals posteriorment podien ingressar en el monestir - si els hi agradava treballar es quedaven a ajudar als monjos en les diverses tasques i a canvi rebien un salari o manutenció; si els hi agradaven la vida religiosa, ingressaven en el monestir en qualitat de "germans conversos"; si es casaven i constituïen una família, rebien terres i ajuda per tal de construir una casa que era seva, tot i que havien de retre servei a l’abat amb l'obligació de prestar-li homenatge- (Veure fitxa de Can Gasull) i fins arribar a les estances superiors del palau de l’abat (Veure fitxa de Can Mon) i (Veure fitxa de Can Boles).

Tal va ser la repercussió i impacte del monestir que es va acabant per convertir en el centre religiós i polític de la vall al llarg de tota l'edat mitjana i moderna, fins al punt que la vila va créixer al seu redós.

Notícies històriques

Es creu que el monestir va ser fundat entorn del 820 per l'abat Deodat.

 Inicialment era dedicat a Sant Medir i a Sant Genís. La comunitat monàstica d'Amer fou una de les primeres diòcesis. Existia l'any 830, i només la de Banyoles, documentada el 814, supera la seva antiguitat. Al principi, la colla que presidia l'abat Deodat s'establí a Sant Medir de Cartellà, però aviat establiren una xarxa de cases i esglésies dependents de la casa central. Durant un segle, el centre de treball i pregària perdurà a Sant Medir.

Els monjos van acabar traslladant-se a Amer es deuen al creixement de la població prop de l'església, el donatiu que es fa al monestir de propietats situades cap a Osor i el Far, que podrien explotar millor si residien aprop i el Comte Borrell tenia un gran interès en què aquesta zona fos habitada ja que el territori tenia un gran interès estratègic com a nucli de comunicacions.

Entre el 820 i el 830 es produeix el precepte de l'emperador Lluís donat a instàncies del marquès Gaucelm, concedint a l'abat Deobat i als monjos el monestir d'Amer la immunitat. El 844 surt a la llum un nou precepte del rei Carles confirmant la immunitat. Entre el 860 i el 922, el monestir se li atorguen tota una sèries de privilegis per part dels reis francs confirmant la immunitat, les possessions i la lliure elecció de l'abat. Arran de la destrucció del monestir de Sant Medir en el 949, degut a les invasions hungares, es trasllada la cel·la de Santa Maria a la vall d'Amer. El 9 de novembre del 949, el bisbe de Girona, Gotmar, consagra l'església del nou monestir d'Amer dedicada a Santa Maria, Sant Joan i Sant Benet. El monestir progressivament es va fent més poderós, el 1080, Amer és l'únic monestir de les terres gironines que no fou unit a cap casa forastera arran de la reforma agrària gregoriana.

 El 1180 es reedifica l'església de Santa Maria del Coll (Osor) i s'hi crea un priorat filial d'Amer. La plena independència i autonomia de què gaudeix el monestir és confirmada directament des de Roma en el 1186, per la Butlla Papal de Climent III en que corrobora les llibertats i les possessions del monestir.

Progressivament les propietats i possessions del monestir van en augment. En el 1228 el rei Jaume I concedeix a l'abat Bernat el dret de notaria de la vall i del terme d'Amer. El segle XI suposa un punt d'inflexió ja que s'inicia una llarga etapa de decadència i despropòsits que culminarà en el 1835 amb la desintegració del monestir. A inicis del segle XV el monestir experimenta alguns canvis en el seu model de gestió: al 1414 és concedit pel sistema de la comanda a un abat foraster, Joan Esteve d'Agremont. En el 1423 la manca de residència dels abats, el poc nombre de monjos i la baixa de les rendes, fan que el monestir tingués un estat ruïnós.

A causa dels terratrèmols de 1425 gran part del monestir va ser enderrocada. En el 1449 el monestir recupera la seva independència , i els nous abats són comendataris i no resideixen en el monestir. Entre el 1579 i el 1596 es produeix una situació violenta; la llarga seu vacant en què l'abadia es governada per segrestadors. El 1592 el papa Climent VIII per redreçar l'abadia li uneix les rendes i el títol abacial del monestir de Santa Maria de Roses i del priorat de Santa Maria del Coll.

 Després del Concili de Trento es reorganitza la vida religiosa. Fins el 1782 es conservarà la ficció de dos monestirs, d'Amer i de Roses, governats per un únic abat. El 10 de febrer de 1657 el monestir va experimentar un dels moments més violents i tristos quan les tropes de Felip IV van entrar-hi i van enderrocar el campanar. El 6 de Juliol del 1696 les tropes franceses van saquejar i cremar el monestir i la vila d'Amer. El segle XVIII va suposar la destrucció del monestir el 1835, amb la Guerra de Successió i la Guerra del Francès.

 Contemporàniament, la llei de la desamortització de Mendizábal proclama a l'Estat com a possessor de tots els béns de la comunitat monàstica, els quals són confiscats i posteriorment venuts a subhasta pública el 1842.

 La documentació i els llibres del monestir foren traspassats a la delegació d'hisenda de Girona.

 Per altra banda, el monestir ha patit diverses reformes al llarg dels segles. Al segle XII fou afegit el cos que hi ha al costat sud-est amb una nau rectangular, capçada per un absis, que s'obre a la nau mitjançant un arc presbiteral; d'aquesta manera la capçalera restava amb un conjunt de quatre absis.

Al mateix segle es procedí a bastir el campanar de la torre, de planta quadrada al costat de la façana nord-oest.

Els terratrèmols de 1425 enderrocaren la nau central, el claustre, les dependències monacals, part de la façana sud-oriental, part de l'absidiola dels costat sud-oest i el campanar d'espadanya.

 El 1433, l'abat i la resta de la comunitat inicien definitivament la reconstrucció; el monestir va bastir la volta nova de pedra de les tres naus principals. La volta del segle XII fou refeta amb rajola de ceràmica i l'absis també fou sobrealçat.

 Al segle XVI es va procedir amb la renovació de la façana principal. Les tres nau foren allargades 5 m. més, les voltes es feren més baixes de manera que al damunt hi ha una galeria amb obertures per on es pot transitar.

En el segle XVII es van substituir els pilars massissos romànics de les arcades per grups de quatre columnes dòriques per tal de donar cabuda a nous feligresos i guanyar visibilitat des de les naus laterals.

Al segle XVII, al lloc on hi havia hagut el claustre, es va construir l'actual capella dels Dolors i probablement també l'actual baptisteri. Al mateix temps es van contractar una sèries de notables retaules.

L'any 1900 es va remodelar el campanar. El 1936 l'església va ser incendiada i durant la Guerra Civil va ser usada com a taller i garatge de camions, cosa que va provocar remodelacions en l'estructura.

Del 1946 al 1948 s'obrí a la façana una nova porta principal. Posteriorment fou construït l'edifici parroquial que hi havia unit al mur.”


Edificacions properes: Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.


A L T R E S


  • El casc antic d'Amer és un bon lloc per passejar-hi, sense presses ...


  •   La línia de ferrocarril Olot-Girona, o popularment el tren d'Olot o el Carrilet, era una línia de ferrocarril que unia les ciutats de Girona i Olot.

Documentarem una mica aquest tema prenent com a eix bàsic, l'existència a la població d'Amer d'una de les estacions – restaurada - d'aquest ferrocarril - Estació FEVE (Ferrocarril de Via Estreta) del tren d'Olot.

L'edifici de l'estació i un moll de carga, entre altres, han estat acuradament restaurats. A l'estació, l'edifici principal, es troba ubicada l'oficina d'informació turística”.



 Visitada: 10/03/2017.

La trobarem al carrer que a Google Maps s'identifica amb el nom de carrer Pujada de l'Estació - N 42 00 38.5 02 35 51.8 – Altitud: 211,2 m. segons una placa de la Dirección General del Instituto Geogràfico y Estadístico, que llueix a la façana de l’estació.  Aparcament. als voltants

Informació: De la pàgina web de la Generalitat de Catalunya, ens complau extreure parcialment el  següent text (Març 2017):

“ Descripció

Edifici aïllat i conjunt d'establiments annexos de l'antiga estació de tren situada a la part alta del barri del Firal.

 Entre el edificis annexos més pròxims hi ha els antics serveis i lavabos i el desaparegut, però reconstruït en un futur pròxim, antic quiosc de l'estació.

L'edifici de l'estació és de planta rectangular i fa uns 150 m2.

Al voltant de l'estació hi ha restes d'antigues dependències, com ara tallers, dipòsits de locomotores, vies, molls coberts i descoberts i una plaça giratòria. Algunes d'aquestes instal·lacions han estat destruïdes des de 1969 i d'altres s'han restaurat o reconstruït.

Notícies històriques

Aquesta era l'antiga estació de tren de la línia que unia Olot amb Sant Feliu de Guíxols.

Després de l'electricitat, els tren d'Olot va ser la innovació tecnològica més important que varen veure les comarques del Gironès, la Selva i la Garrotxa a principis del segle XX.

La posada en marxa d'aquell negoci ferroviari suposava la modernització del transport, que oferia molta més rapidesa i capacitat de càrrega que no pas el tradicional sistema de les tartanes i els carros.

La inauguració del recorregut total que feia el nou transport ferroviari entre Girona i Olot va tenir lloc el 14 de desembre de 1911, encara que el tram d'Amer a Salt el 1895 ja funcionava.

 Junt amb l'estació d'Olot i Girona, la d'Amer era de les importants, ja que hi havia una estació de reparació i manteniment, tallers, magatzems i altres dependències situades a mig camí del recorregut del tren.

El Carrilet va ser un element bàsic de la comunicació de l'interior d'aquesta part de les comarques gironines fins el 1969, quan es desmuntà el tren i les estacions prengueren altres usos.

Actualment, l'estació forma part del recorregut lúdico-turístic per a vianants i bicicletes de les Vies Verdes, gestionades pel consorci de les vies Verdes i la Diputació de Girona.

El conjunt patrimonial arquitectònic i ferroviari d'Amer, únic a Catalunya, ha estat transformat per l'Ajuntament en varis equipaments pel foment del turisme de lleure i de bicicleta.

En el cas d'Amer, els edificis s'han reutilitzat. A l'estació, l'edifici principal, es troba ubicada l'oficina d'informació turística, una guarderia i l'oficina de Joventut.

 A la planta superior, antiga casa del cap d'estació, hi ha l'esplai "la Teranyina".

 El quiosc, enderrocat, es tornà a aixecar i farà la funció de bar i zona de repòs.

 Els serveis i lavabos funcionen com a centre de lloguer de bicicletes.

El moll de càrrega, cobert i reconstruït de manera idèntica a l'original, serveix d'aixopluc i de punt de trobada pels usuaris del carril bici.

 Els tallers i magatzems, formen part del parc de bombers.

 Finalment, els tallers de les màquines i les dutxes s'adequaran com a alberg d'usuaris i excursionistes del carril bici.

La restauració del conjunt va començar amb els interiors de l'estació (1996) i amb l'exterior de l'estació (pintura i arrebossat) el 2004.”


Edificacions properes: Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.

Altres pàgines:




Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.

MAPA de situació: