Església de Sant Valentí de les Cabanyes – Les Cabanyes / Alt Penedès

No votes yet.
Please wait...

F O T O S


I T I N E R A R I 


Situació: A Les Cabanyes, vila i municipi de la comarca de l'Alt Penedès (Barcelona).

Època: Segle XI – Romànic - (Patrimoni.Gencat).

Protecció: No hi consta - (Patrimoni.Gencat).

Estat: Bon estat. No és accessible lliurament. Hem aparcat al davant.

Altres noms:

Accés - Visitada el 13/07/2013:

Senzill de localitzar: al costat del cementiri, a les afores del poble..

Localització: N 41 22 25.83 E 01 41 34.94 – Altitud: 250 m.

Altres: De la pàgina web Pat.mapa, ens complau extreure la següent informació (Juliol 2013):

“ Descripció

Antiga església parroquial d'una nau amb capelles afegides. Absis llis. Campanar de paret refet en la part superior. Porta a la façana S. amb àbac que és motllurat.

Observàrem uns extraordinaris carreus a les capelles barroques. DURANT EL JUNY DE 1981, un grup d'alumnes de l'Escola Internacional de Pintura mural que organitza anyalment la Diputació de Barcelona, varen estar treballant a Sant Valentí, consolidant i estudiant les pintures romàniques existents en els cinc plafons que van des del segle XII al XIV (1).

Notícies històriques

Fou comanda de l'orde de l'Hospital, i una de les primeres cases de l'orde a Catalunya. Tingué Comanadors propis del 1162 al 1798. L'hospital de Sant Valentí del terme del Castell d'Olèrdola ja existia l'any 1135. La importància creixent de Vilafranca del Penedès féu desplaçar aviat els comanadors i també s'hi traslladaren l'hospital i la preceptoria; aleshores la casa de Les Cabanyes restà com a simple propietat.”

Edificacions properes: Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.

Altres pàgines:

Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.

MAPA de situació:



Alt Penedès : Veure en un mapa més gran.


A L T R E S


Amable lector: Sol·licito ara una petita dispensa per una intromissió personal, informal i extemporània:

Les Cabanyes: cada vegada que sento o veig el nom d’aquest poblet, em ve a la memòria una entranyable persona a la que des d’aquesta pàgina voldria fer-li el meu particular homenatge.

Es tracta d’en Joan Suriñach Quintana, company de feina durant uns anys. Un professional honrat de cap a peus, un bon camarada i una gran persona, amb qui vaig tenir el plaer de compartir una curta època de la meva vida.  

El motiu d’aquesta intromissió en aquesta pàgina, no és altre que el record que em desperta el nom de Les Cabanyes, on aquest home hi tenia una caseta d’estiueig.

Barceloní, sansenc de pro, defensor a ultrança de les lletres catalanes, explorador constant del lèxic, on hi furgava sempre nous / vells mots, noves expressions.

Escriptor per afició, i per convicció, va publicar uns quants llibres que calia llegir amb un diccionari a la vora, donada la riquesa i versatilitat del llenguatge que feia servir ...

“Suri” (+ 2007), descansi en pau.

Ricard Ballo.


Fragment del capítol “L’home del carrer” del llibre XAMFRÀ SANTSENC:


Em sap greu. El pacient lector que gosi de llegir-me mai no trobarà allò que cerca. Mai no trobarà aquella dada cronològica que tantes vegades ha desitjat de saber, perquè no sóc erudit. Mai no trobarà aquella sàvia reflexió que bada portes a l'esperança en els replecs més íntims de l’ànima, perquè no sóc filòsof. Mai no trobarà en els meus escrits cap llatinada intercalada, perquè no sóc humanista. La veritat palesa, doncs, és que quan escric experimento l'angoixosa sensació que vaig a malmetre el preat temps dels meus hipotètics llegidors. Malgrat tot, m'és rodonament impossible d'ofegar en mi l'abassegador impuls de lletraferit. Aquest és el meu pecat. Solament em consola pensar que els pecats moguts per l' amor són els més dignes d'ésser perdonats ...

Per això crec ésser l'home gris que en l'adelerat caminar hom s'ensopega pel carrer, talment com si fos un simple obstacle, una empipadora nosa. Sí, crec que sóc el que se'n diu un home del carrer. L'home que es limita a observar les obres ciutadanes, les realitzacions, encertades o malencertades, que duen a terme el altres homes, els que “fan coses”. L'home que es mostra sincerament joiós quan creu que l'han endevinada, o que s'entristeix de veres quan compren que l'han errada. De segur l'home del carrer esta inserit en el que avui s'ha posat de moda anomenar la “majoria silenciosa”.

Amb la seva gavardina vulgar, de color de gos quan fuig, no té altre remei que empassar-se resignadament i en solitud les penes i les alegries. Quan, de tant en tant, no li és possible de resistir el rosec que l'atenalla, l'expulsa bo i escrivint una carta adreçada al director de qualsevol diari.

Aleshores, si té la sort de veure-la impresa, de bona fe creurà que el problema que denuncia s'adobarà en un no-res. No hi ha dubte, doncs, que l'home del carrer gaudeix d'un bon pòsit de romanticisme impenitent, d'una autentica estima vers el seu proïsme, vers el seu país i, per damunt de tot, té la capacitat cada matí, en obrir els ulls, de viure l'ensopida monotonia del quefer diari amb renovellada il·lusió.

M'agrada d'escoltar la veu d'en Francesc Pi de la Serra en la cançó que titula precisament “L'home del carrer”, car reflexa, al meu parer, l'esperit bonhomiós de I'home del carrer tal com jo l'entenc. Sobretot em quedo amb l' estrofa primera en la qual amb breu pinzellada esbossa, diria que gràficament, la idiosincràsia de l'home del carrer:

Aquest homenet que tot ho fa bé,

que sempre camina, que sempre camina,

aquest homenet que res no pot fer

des d'ara en direm l'home del carrer.

Joan Suriñach Quintana - 1975