Breu història de Catalunya

L’alta edat mitjana segles V – XII


El segle V és un temps marcat per una forta crisi social, econòmica, militar i política de les estructures del Baix imperi Romà.

La cultura romana basada amb tendència urbana es desfà i als territoris comencen a aparèixer grans latifundis agraris. Molt lentament aquests canvis ens portaran les estructures pre-feudals.

Un altre factor molt important del trencament del món antic és les invasions massives dels pobles bàrbars que traspassen les velles fronteres de l’Imperi i envaeixen les antigues províncies romanes. Un d’aquest pobles eren els visigots.

A mitjans del segle V les terres del que seria la futura Catalunya, formaven part de l’antiga província Tarraconense. Entre els anys 496 i 506 , els visigots passen a ocupar aquesta província i amb altres dominis més al nord funden el regne amb capital a Tolosa.

Un dels altres pobles invasors, els francs pressionen als visigots i els fan recular cap el sud.

Barcelona és la capital del regne visigot. Més tard passarà a la ciutat de Toledo, que serà la seva capital fins la invasió musulmana del 711.

Una aristocràcia goda dominava les estructures del poder de l’estat. En els primers temps practicaven la religió arriana, fins que el rei Recared es convertí al catolicisme. A partir d’aleshores foren molt importants els concilis eclesiàstics de Toledo, la capital.

El concili de Toledo, 633, reforçà encara més el prestigi del poder del bisbes dins la monarquia.

Dels visigots, dels segles següents potser el més important fou la llei goda, codi penal vigent en els tribunals catalans fins l’adveniment del Usatges de Barcelona, als segles XI – XII.

Una altra herència fou l’escriptura en els monestirs i catedrals.

L’art en arquitectura, arts menors i la il·luminació de manuscrits.

En el segle VII les lluites internes pel poder, entre els dirigents visigòtics, debiliten les estructures de l’estat, facilitant la invasió musulmana.

El 711 penetren pel sud peninsular i ocupen el territori català entre 712 i el 718.

La invasió, molt ràpida, provocà un èxode massiu de la població cap a les valls pirinenques, que restaren superpoblades.

Es produeix així la islamització de Catalunya en que serien importants les taifes de Tortosa i Lleida, musulmanes fins el segle XII .

Per altra banda, els francs frenaren aquesta expansió derrotant els sarraïns a Poitiers el 732. Comença aleshores un procés de reconquesta franca.

El  785 conquereixen Girona i el 801, Barcelona.

A poc a poc es va dibuixant el contorn d’una frontera, estable durant molt de temps, que seria l’eix Llobregat – Cardener i el pre-Pirineu occidental. Una línea que separaria el que seria Catalunya Vella i la Catalunya Nova.

Aquest territori de frontera, el sud del territori franc, és el que també coneixem com la Marca Hispànica.

Els francs organitzaren el territori català en districtes, anomenats comtats. Al capdavant hi havia un comte, que actuava com a delegat reial, i amb funcions militars, administratives i judicials.

En principi aquest delegats eren francs, el que provocà alguna revolta dels homes del país, com la d’ Aissó, noble got, de l’any 827 que dominà Osona i el Bages, però que fracassà, en no poder dominar ni Girona ni Barcelona.

Per altra banda els bisbats catalans restaurats, passaren a dependre de la seu Metropolitana de Narbona.

La societat del segle IX i X la podem qualificar com a pre-feudal.

La pagesia generalment lliure i fortament armada, per la inseguretat fronterera.

Recuperació de terres: Repoblació i colonització, amb adquisició de terres desocupades i ermes, sense propietari.

Societat eminentment agrària. Els petits nuclis de població s’organitzen entorn al castell, s’edifiquen un gran nombre d’esglésies.

El castell i la parròquia el nucli del nou poblament. El vicari era el delegat del comte, encarregat de la defensa del castell i del territori.

Els inicis de la independència de Catalunya cal centrar-los  en la personalitat del comte Guifré el Pelós 840 – 897 que fou comte d’Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Osona.

Una de les seves grans obres fou la repoblació d’Osona i d’altres terres de la Catalunya Vella.

També fou important la fundació dels grans monestirs benedictins Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.

A la mort del comte Guifré 897 el seu càrrec passa a ser hereditari.

Entrants al segle X, l’allunyament envers la monarquia franca, cada cop més en crisi, i l’amenaça islàmica, els comtes prenen iniciatives pròpies, en el camp de la política exterior.

Durant el llarg mandat del comte Borrell II 947 – 992 , es van produir tot un seguit de circumstàncies que ens permeten afirmar la consciència d’independència del conjunt dels comtats catalans.

La política exterior de Borrell II es va caracteritzar per l’aproximació a al-Àndalus, tot i mantenir amb cura la integritat de les fronteres. Els catalans podrien proporcionar esclaus a canvi d’or i productes manufacturats de qualitat, procedents del ric comerç islàmic, a més, rebien una bona influència tecnico-científica i cultural.

La Catalunya Vella s’estava gestant com un petit país en el límit entre dos mons: els francs al nord i els musulmans al sud.

Aquesta política de bon veïnatge es truncà quan Almansor va exercir el poder a Còrdova. L’any 985, el cabdill musulmà destruí Barcelona. La conseqüent despoblació, la desaparició d’arxius i la pèrdua d’escriptures i de títols de propietat.

Borrell II va buscar suport i protecció del rei franc, el qual no va respondre.

Quan l’any 987 l’Imperi carolingi, els francs, va canviar de dinastia , va reclamar a Borrell II la prestació d’homenatge com a vassall, aquest no s’hi va presentar. Aquesta decisió marca l’inici de la independència dels comtats catalans. Tot i que calgué esperar fins l’any 1258 el tractat de Corbeil, entre el rei Lluís IX de França i Jaume I el Conqueridor de Catalunya - Aragó, per tenir el reconeixement legal per part francesa.

En el segle XI les estructures socials i econòmiques farien un tomb decisiu.

Es va començar a produir l’esmicolament del poder comtal. Durant el govern de Berenguer Ramon I (1017-1035), es va estendre progressivament l’extorsió i el domini de l’aristocràcia sobre la pagesia. I les lluites entre llinatges nobiliaris.

Fou la fi de l’ordre polític carolingi i la consolidació d’un ordre social i econòmic nou: el feudalisme, que perduraria durant molts segles.

Els petits pagesos perderen les seves terres i la seva llibertat i foren obligats a dependre personalment dels nous senyors, mitjançant els vincles de vassallatge i fidelitat.

Pràcticament totes les terres pertanyien a alguna de les jerarquies nobiliàries laiques (comtes, vescomtes, etc.) o eclesiàstiques (parròquies, bisbats i monestirs).

Molt sovint, els senyors feudals feien pactes entre ells, al marge de la potestat i la justícia comtal. Eren el que anomenen  les convinences feudals, que sovint es referien a la guarda de castells. Les convinences també establien els lligams entre els vassalls i els senyors.

Una reacció al feudalisme fou el moviment  de la Pau i Treva de Déu. A Catalunya fou impulsat per Oliba (971-1046) abat de Ripoll i Cuixà, i bisbe de Vic.  Que pretenia protegir els sectors socials més indefensos (els pagesos, les vídues, els orfes i clergues), els béns de l’Església i la vida econòmica (mercats camps, camins, collites, masos). Amb la Treva es pretenia prohibir fets bèl·lics durant festivitats litúrgiques.

Durant els segles més foscos, en els monestirs i catedrals es conservà bona part de la cultura.

A Ripoll hi havia una de les biblioteques més cèlebres i riques.

Entre 1035 – 1076 el comte de Barcelona Ramon Berenguer I , a més de aconseguí el domini sobre tots els senyor feudals , s’enriquí amb els tributs cobrats al musulmans, les pàries, erigint-se en el punt més alt de la piràmide feudal. Creà un nou i veritable estat feudal, amb el comte de Barcelona al capdavant.

Durant el seu govern es redactà el primer nucli dels Usatges de Barcelona, que durant tota l’Edat Mitjana   serà la base de les lleis de Catalunya, i que vindrà a substituir a la llei goda.

La cohesió política que havia aconseguit el comte de Barcelona es trencà en l’enfrontament dels seus fills, Ramon Berenguer II, “Cap d’Estopes”, i Berenguer Ramon II , acabant amb l’assassinat del primer a mans del seu germà.

Novament, apareix el desordre i la violència.

Amb Ramon Berenguer III (1097 – 1131) , s’inicia la veritable arrencada de la nació catalana i la recuperació de l’autoritat comtal i a poc a poc aniria aglutinant a la resta de comtats: Besalú (1111) i Cerdanya (1117).

També fou important la independència eclesiàstica de Catalunya i els seus bisbats , lligats fins aleshores a la metròpoli de Narbona.

En la política exterior , Catalunya aconseguí una influència sobre Provença, gràcies al casament del comte Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença.

És també en aquests primers decennis del segle  XII quan comença a aparèixer el nom del país i dels seus habitants: Catalunya i catalans. Per altre banda la llengua catalana s’havia formulat plenament com a derivació del llatí.

En el camp legislatiu els juristes de la cort , en bona part, enllesteixen la compilació dels Usatges de Barcelona.

El casament del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1131 – 1162) amb Peronella d’Aragó aconseguia la unió dinàstica entre Aragó i Catalunya. Ell mateix ostentà el títol de “Princep d’Aragó”

Tant Aragó com Catalunya, pobles de forta personalitat, van conservar les seves pròpies institucions. El vincle entre els dos era sobirà, que era rei a Aragó i comte a Barcelona a Catalunya, si bé els catalans li donaven sempre el títol de rei.

Cada poble va conservar el seu propi idioma, però l’idioma dels prínceps de la dinastia catalana fou el català, com foren les del seu llinatge barceloní les armes que van usar, les quatre barres sobre daurat i la numeració com a comtes de Barcelona.

En aquest període fou també important les conquestes de les places musulmanes de Tortosa 1148, Lleida i Fraga 1149, amb l’ajut, entre d’altres, del comte d’Urgell. Sent el final de la reconquesta de tot el territori del Principat de Catalunya.

També s’afavorí l’assentament definitiu a Catalunya dels ordes militars, el Temple i l’Hospital, que compartien les funcions religioses i les militars. La seva funció principal fou la defensa de la frontera amb els sarraïns. Foren fidels aliats del poder comtal, i en el futur arribarien a tenir una gran influència política i financera.

Gràcies a les conquestes militars, Ramon Berenguer IV repoblà i colonitzà les terres de la Catalunya Nova. En aquesta important empresa, el comte es valgué de l’ajut d’un nou orde monàstic : l’orde de Cister. A mitjan del segle XII, es fundaren els monestirs de Santa Maria de Poblet i Santes Creus, i més endavant el femení de Santa Maria de Vallbona. Especialitzats en les noves tècniques agrícoles i ramaderes.

Amb la conquesta de tot el Principat i la tranquil·litat de l’allunyament del perill musulmà   es consolidà la tasca repobladora de la Catalunya Nova, dotant als ciutadans, amb privilegis i immunitats. Es produí un gran augment de la vida artesanal i del comerç, la proliferació de mercats i fires, concedits i protegits per l’autoritat comtal, i la circulació de moneda.

Les ciutats serien el centre d’una nova vida social, en què molts escapaven al domini feudal de la noblesa. Naixia la burgesia, lliure de vincles senyorials, que formà una aliança estable amb el poder públic.

Tortosa, Lleida, Montblanc, Tarragona i Balaguer seran ciutats destacades de la Catalunya Nova, que contrastava amb la Catalunya Vella pel predomini de les estructures senyorials i feudals.

El 1162 – 1192  el govern d’Alfons I el Cast es caracteritza per l’ intent del monarca de dotar la reialesa amb una base sòlida de govern. Protagonitzà una gran reorganització de la fiscalitat pública, el mateix arxiu reial, i la recuperació de castells i d’altres dominis de la corona, i el control de l’ordre públic. L’ instrument utilitzat foren les assemblees de Pau i Treva que van passar a ser domini del rei. Per al compliment d’aquesta normativa, van aparèixer els veguers, delegats reials destinats a controlar i fer complir els decrets reials.

Aquestes reunions de Pau i Treva serien el preludi de les futures Corts Catalanes.

Pere I el Catòlic 1196-1213 segueix la mateixa línea que el seu pare, Alfons I. Col·laborà amb el rei de Castella en la lluita contra la nova onada d’invasions islàmiques, els quals van derrotar en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). Marca el principi de la fi del domini islàmic de la península Ibèrica.

El rei continuà amb les assemblees , però l’oposició nobiliària continua  i es reforçà encara més.

La situació era greu, si tenim en compte les concessions fetes pel rei a Cervera 1202 , com el maltractament dels pagesos per part dels senyors.

En línies generals, la burgesia es mantingué fidel i aliada a la monarquia.

Comencen a aparèixer els primers organismes pre-municipals. En l’entramat urbà, cal citar la minoria jueva que influïren en les finances i en el crèdit, i que ben aviat serien protegits per les constitucions reials.  Alguns d’ells arribaren a ésser importants metges de la reialesa.

El 1213 Pere I mor a Muret mentre lluitava contra els croats de Simó de Montfort en defensa dels interessos catalans a Occitània. Amb aquest lamentable fet, acaba la política occitana i ultrapirinenca de Catalunya, i es produïa l’expansió cap el sud dels dominis francesos.

El rei Jaume I va néixer l’any 1208 a la ciutat de Montpeller. Va heretar la Corona d’Aragó el 1213, quan tenia cinc anys, després de la desfeta de Muret, un cop el seu pare i la seva mare ja eren morts. Els cavallers de l’ordre del Temple es van encarregar de la seva educació al castell de Montsó (Osca).

Durant la seva minoritat, la noblesa, com era habitual en èpoques de feblesa del poder monàrquic, va protagonitzar diverses rebel·lions.

El rei fins i tot, va arribar a ser segrestat amb la seva primera muller  Elionor de Castella, per la noblesa aragonesa, 1225, que es va afanyar a repartir-se els feus  d’Aragó. Amb l’ajut de l’Església, alguns nobles catalans i de bona part dels mercaders de Catalunya, Jaume I va poder fugir i, poc desprès, proclamà el final de la regència. Tenia disset anys.

Durant el seu regnat es va ocupar València, Mallorca i Eivissa. Les institucions, la societat i l’economia evolucionaren cap a les noves estructures de la Baixa Edat Mitjana.

 La  Baixa Edat Mitjana ( Segles XIII-XV)


La Catalunya del segle XIII parteix d’una bona conjuntura econòmica. L’agricultura, base de tota l’economia, manté, una dinàmica creixent en producció i extensió.

El pagès cada cop ha de pagar més imposicions per part del senyor, i cada cop resta més lligat a la terra. Prossegueix la disminució del nombre d’aloers -propietaris de la terra que conreen- i augmenta, sota pressió, el nombre d’ emfiteutes.

(L’emfiteusi és una figura jurídica que suposa la cessió del domini útil (dret d’ús) d’un bé immoble a llarg termini a canvi d’un pagament anual  que s’anomena “cànon” o “cens”. És un concepte oposat a l’alou en el qual l’alouer té el domini complet, és a dir, tant el domini directe (propietat), com el domini útil (dret d’ús)

Els excedents agraris contribueixen a consolidar els sectors secundari i terciari de l’economia. L’artesania mostra un ventall molt ampli, hi destaca el sector tèxtil en els seus diferents vessants. Es viu un  important desenvolupament del comerç i l’intercanvi de productes.

Es fan fires anuals i mercats setmanals celebrats a totes les ciutats i viles mitjanament importants del país.

Per altre part la presència catalana en el mercat internacional és importantíssima, els mercaders catalans a tota la Mediterrània.

Aquesta evolució reforça la creació de nuclis urbans amb una burgesia emergent.

La població rural de l’entorn de les viles s’adreça per vendre els seus productes en el mercat, comprar-ne de nous, hi cerca crèdit, acut a les autoritats judicials-policials o religioses.

Els burgesos enriquits de les viles inverteixen i augmenten la seva fortuna adquirint drets i rendes sobre la pagesia, la qual s’hi veu progressivament lligada a través dels cens, censals o, fins i tot, per una dependència jurisdiccional.

El concepte de municipi baix-medieval es gesta entorn de la noció solidària entre els veïns. L’ofensa practicada a un habitant és sentida per tots. El municipi, tot i estar internament dividit, és una forma de solidaritat, alternativa, en certa manera, als vincles feudals.

Això facilita l’arrelament de dos elements bàsics: la noció de privilegis i l’autonomia municipal. Així es van generant els privilegis de cada lloc. El rei per guanyar-se el favor, cada cop més econòmic, dels habitants d’una població, ha de cedir en les seves demandes a la recerca d’un dret favorable.

A cada població important es manté una convocatòria general de tots els veïns masculins en els moments especialment greus. S’estructuren governs anuals, basats en un consell de veïns i un grup executor de dos a quatre persones, que reben diferents noms segons els indrets - cònsols, consellers, procuradors, jurats, o com en les terres entre Cervera i ponent, paers- i que estan assistits per altres càrrecs i oficis com el clavari que s’encarrega de les finances i el notari o escrivà.

En ser les lleis més favorables la gent del voltant de les urbs vol anar-hi a residir. Això facilita les tensions entre el poder municipal i el poder baronial ja que l’oligarquia urbana i l’aristocràcia nobiliària, es disputen el control del camp català.

A les viles els dirigents enriquits es construeixen residències o palaus urbans en el nou estil gòtic, enderroquen velles esglésies romàniques i enlairen temples gòtics. Per desenvolupar el comerç es construeixen les llotges. Estenen l’ensenyament fora dels àmbits eclesiàstics , i en diferents municipis  es disposa d’un gramàtic que ensenyi a comptar, llegir i escriure als fills de la vila.

A un nivell superior, anomenat actualment universitat, arriba a Catalunya el 1300, quan Jaume II crea l’Estudi General de Lleida.

La pagesia, la major part de la població de l’època, estava sotmesa a la senyoria territorial i jurisdiccional de la noblesa laica i eclesiàstica, els habitants de les ciutats havien aconseguit la independència  dels senyors.

Les muralles urbanes que es van anar construint servien, naturalment, de defensa, però també constituïen un símbol de llibertat de la ciutat.

La major part de les ciutats catalanes  van trobar en el rei un bon suport per a les seves llibertats. La monarquia trobava en el suport de les ciutats els mitjans econòmics i humans per equilibrar el seu poder respecte de la noblesa.

El rei català va haver de jugar amb un autèntic equilibri de forces polítiques: l’aristocràcia feudal laica, els eclesiàstics  de l’alt clergat i els grans mercaders de la ciutat (anomenats prohoms). De fet, aquests tres estaments van ser els que es van aplegar a les Corts, fundades amb caràcter consultiu durant el regnat de Jaume I i una altra institució fou el Consell de Cent, l’òrgan de govern municipal de Barcelona.

En morir Jaume I, va deixar en herència Aragó, València i Catalunya al seu fill gran Pere, i el regne de Mallorca, format per les illes Balears ,els comtats de Rosselló i Cerdanya i la ciutat de Montpeller, al seu altre fill Jaume. El regne de Mallorca va ser independent durant tres generacions reials.

El 1283 Pere II el Gran (1276-1285), successor de Jaume I incorpora Sicília, peça clau per el control de les rutes cap a la Mediterrània oriental, projecció comercial i política que fomenta la riquesa i el prestigi català.

Jaume II el Just (1291-1327)  aconsegueix la investidura de Còrsega i de Sardenya i els ducats d’Atenes i Neopàtria, primer units a Sicília i després directament a Catalunya.

Abans d’acabar el segle XIII en la vida urbana hi ha un cert malestar, amb l’augment de la pobresa, la necessitat de regular millor els centres assistencials i l’aparició de revoltes populars.

Per altra banda el camp està força esgotat amb anys de climatologia adversa. Les crisis en la producció agrària són especialment greus el 1333 i encara més el 1375. En una societat no sols basada en l’agricultura sinó amb un sistema d’alimentació a base de cereals, provoquen fam, misèria i afebliment de la població. La puja de preus i la inflació és inevitable.. La situació és greu amb les diferents pestes, començant, després de la mala collita de 1346, la devastadora pandèmia de 1348, en la qual perd la vida una tercera part de la població del país. S’aboca a un problema demogràfic i socio-econòmic.

Diferents revoltes a Barcelona i d’altres viles el 1334 i els avalots entre 1339 i 1343, les persecucions de jueus de 1349 en viles com Tàrrega, són exponent clar de la tensió. I les costoses guerres amb l’exterior empitjoren la situació.

En aquesta situació, la  monarquia del segle XIV està completament empobrida. Banquers de Girona, Perpinyà i de Barcelona que han avançat sumes elevades a la Corona fan fallida perquè el rei no els pot tornar les elevades bestretes.

En el tombant del segle XIV al XV Martí I tractarà de redreçar el propi poder i l’activitat econòmica, el país no recupera una posició puixant.

El 1410 el rei Martí mor sense descendència legítima, com que no havia fet testament, desprès de diferents tensions en una reunió mantinguda    el 1412 a Casp (compromís de Casp) entre representants catalans, aragonesos i valencians, surt entronitzada una nova dinastia , la castellana dels Trastàmara, enfront a la nissaga del comte d’Urgell .

Els seus representants foren:

  • Ferran I (1412-1416)
  • Alfons IV el Magnànim (1416-1458)
  • Joan II Sense Fe (1458-1479)

El 1420 la crisi econòmica inicia la seva fase més forta. Les contradiccions socials al camp i a la ciutat.

Entre 1462 i 1472 guerra civil i revolta remença.

Enfrontament entre els partidaris del monarca Joan II amb les institucions de govern del Principat (les Corts i la Diputació del General).

Joan II va accedir al tron de la Corona d’Aragó el 1458, quan el seu germà Alfons IV va morir sense descendència legítima. Ja era rei de Navarra, pel seu matrimoni amb Blanca de Navarra, tenien un fill Carles de Viana, odiat per ell, però adorat pels catalans.

El Princep de Viana mora prematurament el 1461 i amb circumstàncies divulgades com estranyes i sospitoses.

L’any 1462, esclata una guerra civil i revolta remença entre el sobirà i la Generalitat, recolzat el primer per la pagesia i les viles. La Generalitat per gran part de la noblesa i del patriciat.

La lluita durà 10 anys i en aquest temps Catalunya va escollir els seus sobirans: Enric IV de Castella (1462-1464). Pere, conestable de Portugal, nét de Jaume d’Urgell (1464-1466) i pel Renat d’Anjou , comte de Provença, va ser proclamat rei de Catalunya-Aragó.

La guerra finalitza el 1472, quan es signa la Capitulació de Pedralbes, per la qual tots els catalans reconeixen com a rei Joan II i aquest accepta tenir present la legislació pactista catalana.

El camp català quedà arruïnat, la misèria es va estendre entre les capes populars. El problema remença ja durava ben bé un segle.

La unió amb Castella.

L’any 1469, durant la guerra civil, Joan II va casar el seu fill Ferran amb la princesa Isabel de Castella. Coneguts amb el sobre nom del Reis Catòlics. Va ésser una unió purament matrimonial que va mantenir separades les institucions.

Quan Ferran II va accedir al tron, Catalunya es trobava completament arruïnada i esgotada pels conflictes civil i militars.

L’any 1481 reforma constitucional de les institucions catalanes.

L’any 1482-1485 Segona revolta remença

L’any 1486 la sentència arbitral de Guadalupe, s’abolien els mal usos i les servituds feudals, es concedia l’estabilitat a la pagesia en les terres que treballaven i es respectava també la propietat senyorial.

L’única institució castellana que va introduir a Catalunya Ferran II va ser el Tribunal del Sant Ofici o Inquisició (1483). El rei va anomenar fra Tomás de Torquemada, inquisidor de Castella, inquisidor general de Catalunya.

El regnat de Ferran II va coincidir amb l’esclat  d’humanisme cultural, però també va ser un gir cap a la intolerància, l’expulsió dels jueus decretada al 1492.

L’any 1516 mort de Ferran II. Incorporació de Catalunya a l’imperi europeu de l’emperador Carles.


Agraïments:

  •      A Na Rosalia Gil, per la seva valuosa col·laboració.

Bibliografia:

  • Història de Catalunya: Andreu Varela - G. Albaladejo - Antoni Bons - Lluis       Poudevila - Joan Ramon Varela / Columna edicions 1991
  • Resum d’història dels Països Catalans – F Soldevila
  • Història de Catalunya medieval i moderna – Editorial Barcanova – 2000
  • Els orígens nacionals – Editorial Barcanova – 1991.

Agost 2012 – Montserrat Tañá.