Valoració: 1 vot.

espereu…

F O T O S

Visita: 09/08/2011:

Vista general.

Extret de la pàgina web de l'Ajuntament de Viver.

Entrada al pati del Monestir

Petits detalls:

NOVA VISITA: 17/10/2014:

I T I N E R A R I

Situació: A Serrateix, poble disseminat i cap del municipi de Viver i Serrateix (Berguedà) - Barcelona.

Època: Segle XI – Romànic – Gòtic – Barroc - (Patrimoni.Gencat).

Monestir benedictí des de l’any 941, el temple actual fou consagrat l’any 1126. La torre de l’abat probablement és del segle IX. La torre campanar, del segle XIV, fou aixecada com a torre de defensa del lloc.

Protecció: BCIN - (Patrimoni.Gencat).

Estat: Ben conservat. Visitable - (Veure peu de pàgina).

Accés - Visitat el 09/08/2011 i el 17/10/2014:

Carretera BV-4235. Una mica més endavant del PK 15 d’aquesta via. Còmode aparcament al davant.

Localització: N 41 56 46.8 E 01 46 35.2 - Altitud: 730 m.

Altres: De la pàgina web Pat.mapa, ens complau extreure la següent (i extensa ) informació (Octubre 2014):

“ Descripció

L'església del monestir, que és actualment la parròquia del poble, correspon a l'edifici consagrat el 1123, bé que ha estat molt modificat.

És de planta de creu llatina, amb una nau i transsepte.

La nau, molt llarga, és coberta amb volta de canó, dividida en set trams per arcs torals.

Dels tres absis originals només es conserva el central, decorat externament amb arcucions cegues i bandes llombardes; els absis laterals foren substituïts a finals del segle XVI o principis del XVII per dues capelles rectangulars, de grans dimensions i d'estil gòtic tardà.

Llavors se sobrealçà la teulada de l'església, tot suprimint-ne el cimbori, i s'afegí una galeria amb finestres dalt de l'absis.

La porta actual d'accés fou oberta el 1764 a la façana de ponent, que a mitjan segle XIV havia estat fortificada amb un massís campanar de torre, coronat amb merlets.

Els paraments interiors de l'església foren enguixats i decorats amb elements neoclàssics a principis del segle XIX (1807).

A migdia de l'església hi ha les dependències monàstiques, organitzades entorn del claustre neoclàssic, bastit en substitució de l'anterior a finals del segle XVIII (1793) per Josep Torrevedella i l'arquiteccte Pere Puig, autor aquest darrer de la reforma de l'església.

Sota el braç de migdia del transsepte es troba la sepultura capitular: la tomba data del 1689, però sembla que es va aprofitar una sepultura col·lectiva més antiga.

El Palau abacial, situat al costat de l'església, fou construït als segles XIV-XV, adossat a una torre preexistent, sensiblement alterat al segle XVIII, actualment és en curs de restauració.

El conjunt, que sofrí greus danys durant la guerra civil, fou restaurat en part a principis dels anys 1950 per la Diputació de Barcelona.

Entre 1980-1989 els veïns van dur a terme obres de consolidació.

El 1982 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya va fer obres de restauració al conjunt del monestir; el 1984 n'instal·lava un parallamps; el 1986-1987 subvencionava altres fases de restauració al conjunt monàstic; i els anys 1997-1999 s'acabava la restauració del conjunt a càrrec de l'1% cultural.

DESCRIPCIÓ

La configuració actual de l'església de Serrateix és el resultat de tres etapes constructives bàsiques.

L'estructura general de l'edifici correspon a l'obra consagrada l'any 1126. Segles més tard, es produeix la transformació dels dos absis laterals, intervenció d'especial incidència en la definició espacial de l'edifici. Finalment, la renovació duta a terme el segle XIX suposà la transformació total de l'espai interior, mitjançant una intervenció limitada al tractament superficial dels paraments interns de l'edifici.

Actualment, resten de l'estructura romànica la nau, l'absis central i els dos braços del transsepte parcialment reconstruït en data més tardana.

L'absis central és de planta semicircular i cobert amb volta de quart d'esfera; la seva unió amb la resta de l'edificació es resoldria originàriament amb una articulació de doble embocadura, sense que puguin apreciar-se restes d'un presumpte arc triomfal que resolgués aquesta unió. Amb tot, la presència d'estructures neoclàsiques en aquesta zona del presbiteri no permet arribar a conclusions definitives respecte d'aquesta configuració. Aquest àmbit s'il·luminava a través de tres esveltes finestres amb arc de mig punt. La central ha estat molt transformada.

A l'exterior, l'absis mostra un sistema d'arcuacions llombardes recolzades alternativament en petites mènsules trapezoïdals i lesenes verticals que recorren tota l'alçada del parament fins a un petit sòcol situat en la seva basi i coronant tot el conjunt, una senzilla motllura que correspondria lògicament al primitiu ràfec de coberta.

Els absis laterals van ser substituïts en època gòtica per sengles elements de planta rectangular coberts amb volta de creueria. D'època gòtica és també el voluminós cloquer assentat sobre la façana oest. L'etapa constructiva neoclàssica és sens dubte la que caracteritza amb major intensitat l'actual imatge de l'espai interior d'aquesta construcció.

Una potent cornisa recorre la totalitat del perímetre, recolzada en unes pilastres adossades, molt poc ressaltades, que subdivideixen en trams iguals els paraments laterals de la nau de l'església. De forma alternada se situen en aquests panys unes capelles laterals de molt poca fondària, resoltes amb arc de mig punt i unes fornícules emmarcades amb un frontó triangular recolzat sobre petites pilastres.

També destaca l'arc triomfal de l'absis central, recolzat sobre dues columnes exemptes. Sobre el tram dels peus de la nau es va construir un cor elevat i es va afegir un sistema de quatre nervis radials en la cúpula de l'absis central.

Durant la guerra del 1936-39, a part d'altres destrosses, es van produir pèrdues d'elements mobles i del tractament pictòric dels paraments que van alterar la imatge de l'espai tal com havia estat concebut.

El claustre actual va ser construït el segle XVIII sobre un d'anterior, que va ser enderrocat. El pati central del claustre està ocupat per una gran cisterna on es recull l'aigua de les vessants de les cobertes. El broc per a l'extracció de l'aigua és una magnífica peça de pedra tallada, coronada amb un element de ferro forjat.

Com a dependències annexes cal citar, en relació amb el claustre, l'àmbit de comunicació d'aquest espai amb l'església i el corresponent a l'escala d'accés al claustre alt.

Un element interessant de l'escala el constitueix les restes del sepulcre de l'abat Berenguer de Torigues; es tracta d'un arcosoli gòtic excavat en el gruix del mur romànic que tanca pel costat de migjorn la nau lateral de l'església.

El palau abacial ocupa la crugia de ponent del conjunt; la desamortització de 1835 va ser causa de la transformació d'aquesta construcció en rectoria.

De la resta de dependències només es poden veure alguns vestigis. Sepulcre gòtic de Ponç de Vilaró. Presenta al cavaller mort damunt la caixa mortuòria, vestit amb els atuells de cavaller, amb les dues mans sobre el pit i l'espasa cenyida a la cintura. El cap i els peus descansen sobre coixins. Al sepulcre es reprodueix l'escut de la família nobiliària, tres vegades. Aquest esquema de sepulcre és molt típic de la Catalunya interior del segle XIII.

Notícies històriques

L'antic monestir benedictí de Serrateix és esmentat per primera vegada el 941, en què hi residia una comunitat de monjos. L'any 977 esdevingué, en rebre una donació dels comtes de Cerdanya-Besalú, un dels cenobis més importants del comtat de Berga, i passà de ser d'una església amb una comunitat d'eclesiàstics a una abadia, de fet, de fundació comtal.

El 1077 s'inicià la construcció d'una nova església, que fou consagrada el 1123, en substitució de l'anterior, preromànica, consagrada el 977.

Al segle XIV, el monestir estava força abandonat, amb la comunitat reduïda a cinc monjos i l'abat. La vida del monestir s'anà esllanguint fins a l'exclaustració de 1835.

MEMÒRIA HISTÒRICA

Les restes de l'antic cenobi benedictí se situen al bell mig d'un extens altiplà; al seu voltant es desenvolupen les disperses edificacions del nucli de Serrateix.

Són nombrosos els jaciments arqueològics que palesen l'antiguitat del poblament humà en aquest sector geogràfic. La manca d'exploracions dels subsòl del cenobi no permet tanmateix determinar si el monestir fou assentat sobre preexistències anteriors.

Amb tot, serà durant l'alta edat mitjana quan el Berguedà coneixerà la seva més gran expansió. El context social i polític que envolta els primers anys de Serrateix com a assentament permanent d'una comunitat de caràcter monacal, inicia el seu procés d'estructuració els darrers anys del segle VIII, quan poc després de l'any 789, l'alt Urgell i la Cerdanya passen al domini dels francs. amb tot, no serà aquesta ocupació definitiva; el Berguedà coneixerà encara successius canvis de domini, fins a la definitiva repoblació que durà a terme el comte Guifré el Pilós, després de l'any 870.

Dos antecedents bàsics cal esmentar com a situació prèvia a l'establiment d'una comunitat al lloc de Serrateix, sotmesa a una norma i presidida per l'autoritat superior d'un dels seus membres.

La recent descoberta i posterior estudi d'un eremitori situat prop de la masia de Coromines, i l'existència d'un cenobi a Sant Joan de Montdarn, sotmès a la regla visigòtica i documentat ja l'any 899.

Les primeres dades sobre l'existència d'una comunitat establerta de forma permanent a Serrateix són fornides pel pare Pasqual. En un document de data 4 de gener de l'any 941, Auderic i Ermuncia donen una vinya i un camp "ad domun Sancta Maria vel ad uso servientes".

En un altre document del mateix any Onofred, vescomte i la seva dona Guinedella fan donació d'un alou a Aubareda al monestir. Pocs anys després de la primera notícia documentada, auderic i Ermuncia fan una donació a la comunitat. El 13 de maig de l'any 949, formalitza la cessió de dues peces de terra i altres dues de vinya, com a mostra de generositat envers aquella casa. Res no sabem de la forma de vida d'aquesta comunitat.

El fet que el proper monestir de Sant Joan de Montdarn segueixi una regla visigòtica, i que en l'acta de fundació de l'any 977 es digui textualment "sigut est inscriptum in regula S. Benedicti", són raons que fan pensar que en aquesta primera època, la comunitat establerta a Serrateix seguiria també una regla d'aquest tipus.

En data 7 d'octubre de l'any 977, es va signar l'acta de fundació del monestir, així com l'acta d'elecció de Froilà com a primer abat. El 993 la comunitat compta ja amb dotze membres. Durant els anys següents les donacions d'alous seran una constant en la vida del monestir, la qual cosa comportarà la formació d'un important patrimoni de terres, edificis i delmes, base fonamental per al sosteniment econòmic del monestir.

El 17 d'agost del 1077 s'inicia la construcció de l'església del cenobi que, malgrat les nombroses transformacions posteriors, hom pot veure encara a l'actualitat. Aquest procés de construcció no es clourà fins l'any 1126, en què és consagrat el nou temple per Oleguer, arquebisbe de Tarragona.

Les dimensions certament importants de l'església consagrada l'any 1126 permeten pensar que en aquest moment foren també edificats un claustre i la resta de dependències del cenobi.

A finals del segle XIV i inicis del XV es desenvolupa en el monestir de Santa Maria de Serrateix un seguit d'obres que, malgrat a manca de documentació, cal considerar d'una certa importància.

Com tantes altres cases benedictines de Catalunya durant els segles XVII , XVIII i començaments del XIX Santa Maria de Serrateix coneix una certa revifalla constructiva. Les obres d'ampliació tant de l'església com del monestir van correspondre a l'arquitecte Pere Puig (1750).

Amb motiu del mil·lenari celebrat l'any 1977 es va crear l'Associació Patronat d'Amics de Serrateix, per tal de redreçar aquest conjunt, la qual ha dut a terme obres de Restauració.

Sepulcre de Ponç de Vilaró La tradició, mancada de fonament, assegurava que aquest sepulcre conservava les despulles del gran comte fundador del Monestir de Serrateix, Oliva Cabreta, mort a Montecassino l'any 990, on era monjo. De les restes conservades, només un crani es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i posteriorment foren col·locades dins la tomba-sepulcre de Ponç de Vilaró, al Cambril de la Mare de déu del Claustre de la Catedral de Solsona.

El Dr. Antoni Llorens creu que aquest sepulcre correspon a Berenguer de Vilaró, germà de Ponç. També afirma, però, que un dels cranis trobats a Serrateix és d'Oliva Carbreta.”

Edificacions properes: Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.